El film ‘Jeanne Dielman’, de la directora belga Chantal Akerman, fa història i encapçala la llista de la prestigiosa revista ‘Sight and Sound’
La pel·lícula Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), dirigida per la realitzadora belga Chantal Akerman, ha estat seleccionada per la crítica com la millor pel·lícula de la història i se situa al número 1 de la classificació de Sight and Sound, una de les revistes de cinema més prestigioses del món.
La revista Sight and Sound està editada pel British Film Institute (BFI), que cada deu anys elabora un llistat de les millors pel·lícules de la història. Aquesta classificació es fa a través d’una enquesta en la qual voten crítics i acadèmics de cinema de tot el món. En aquesta edició, hi han participat més de 1.600 experts.
El llistat s’ha convertit en tota una referència per als cinèfils i cada actualització genera una gran expectació. Va sortir publicat per primera vegada l’any 1952 i s’ha actualitzat vuit vegades, una copa cada dècada.
A la primera edició, la millor pel·lícula va ser El lladre de bicicletes (1948), de Vittorio de Sica, un dels títols clau del neorealisme italià. A la revisió del 1962 es va imposar Ciutadà Kane (1941), d’Orson Welles, una pel·lícula que reconstrueix la vida d’un magnat de la premsa i que va destacar per les innovacions tècniques i visuals. L’obra mestra de Welles va liderar la classificació durant 50 anys fins a l’edició del 2012, quan va perdre el primer lloc per la pel·lícula de suspens Vertigen (1958), d’Alfred Hitchcock.
La sorpresa ha arribat aquest 2022 amb l’elecció de la pel·lícula de Chantal Akerman. No només pel fet d’estar dirigida per una dona, sinó també perquè es tracta d’un film molt allunyat del cinema comercial i poc conegut pel gran públic, que a més fa una reivindicació feminista.
Les pel·lícules Vertigen (1958) d’Alfred Hitchcock i Ciutadà Kane (1941) d’Orson Welles ocupen la segona i tercera posició, respectivament.
Una pel·lícula radicalment feminista
Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles és una pel·lícula de més de tres hores amb una estètica minimalista. A través de llargs plans seqüència, el film explica les tasques quotidianes d’una mare soltera: la protagonista, Jeanne Dielman, cuina, neteja i té cura del seu fill al llarg de tres jornades rutinàries, durant les quals també rep la visita d’homes per mantenir relacions sexuals a canvi de diners.
Chantal Akerman es va inspirar en la seva mare per crear aquest film amb missatge feminista: mentre mostra la rutina domèstica amb gran detall, la directora denuncia l’opressió de moltes dones que no van tenir altra alternativa que convertir-se en mestresses de casa.
La directora, que va rodar el film quan només tenia 25 anys, va morir l’any 2015 després d’una llarga depressió. A banda de Jeanne Dielman, a la llista de les 100 millors pel·lícules de la història també hi trobem una altra de les seves pel·lícules: News from Home, al lloc 52.
Fins ara, cap altra pel·lícula dirigida per una dona havia estat entre les deu primeres de la llista de Sight and Sound. D’una banda, les dones directores de cinema sempre han estat poques, mentre que els crítics que participen en l’enquesta han estat predominantment homes. En aquest sentit, l’elecció de Jeanne Dielman mostra un canvi de tendència al cinema, on les dones cineastes guanyen rellevància i reconeixement.
Una llista amb més diversitat
A més de sorprendre per la pel·lícula triada com a millor de la història, la llista de Sight and Sound del 2022 també destaca perquè representa una diversitat més ampla que en altres edicions.
A la posició número 7 hi ha una altra pel·lícula dirigida per una dona: Beau Travail (1999), de la francesa Claire Denis, una història que parla sobre homosexualitat i colonialisme. Entre les 100 pel·lícules de la llista hi ha vuit títols més dirigits per dones, entre els quals destaquen dos de la directora francesa Agnès Varda, representant de la nouvelle vague: Cléo de 5 a 7 (1963) i Els espigoladors i l’espigoladora (2001).
A la nova classificació també hi ha més cineastes negres. La pel·lícula Touki Bouki (1973), del senegalès Djibril Diop Mambéty, era l’única que formava part de la llista anterior i ara ha passat del lloc 93 al 67. És la història de dos homes senegalesos que somien amb emigrar a París per escapar de la pobresa.
Altres títols de directors afroamericans presents a la llista són Fes el que hagis de fer (1989), de Spike Lee, una crítica al racisme present en la cultura i la societat. També d’altres més recents com Moonlight (2016), de Barry Jenkins, que parla sobre les dificultats de créixer en un barri conflictiu i que va guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula; o Déjame salir (2017), de Jordan Peele, una història de terror psicològic que comparteix la posició 95 amb La negra de… (1966), del director senegalès Ousmane Sembène.
Curiosament, Intolerancia (1916) de D.W. Griffith, pel·lícula muda reconeguda a les edicions passades per les seves aportacions al desenvolupament del cinema, ha quedat ara fora de la llista pel seu evident contingut racista. En canvi, la inclusió de pel·lícules contemporànies com Moonlight (2016), Retrat d’una dona en flames (2019) o Tropical Malady (2004) introdueix i dona rellevància a la temàtica LGTB al llistat.
