El foc va cremar prop de 80 estàtues, que van ser esculpides fa més de 500 anys i formen part del Patrimoni de la Humanitat
L'illa de Pasqua o Rapa Nui, territori xilè situat a l'oceà Pacífic, ha patit un dels pitjors incendis de la seva història. El foc ha arrasat una part important dels aiguamolls de l'illa, que són l'hàbitat natural d'espècies en perill d'extinció, a més d'afectar diverses estàtues centenàries.
L'incendi va afectar prop de 80 moai, escultures de pedra que tenen més de 500 anys d'antiguitat i que simbolitzen els avantpassats dels pobles natius de l'illa. Aquests monuments fan diversos metres d'altura i estan esculpits en pedra volcànica, la superfície de la qual ha quedat feta malbé pel foc.
El foc ha cremat unes 60 hectàrees prop del volcà Rano Raraku, un dels més importants de l'illa. També s'ha cremat la pedrera on es fabricaven els moai i que servia de lloc d'estudi per a arqueòlegs i historiadors, per saber-ne més sobre els pobles aborígens.
Les flames malmeten diverses estàtues sagrades de l’illa de Pasqua, un territori que forma part de Xile i que fa pocs mesos que s’havia reobert al turisme després de la covid. L’administració local considera que ha estat un foc provocathttps://t.co/KRNxUIH7CY
— 324.cat (@324cat) October 7, 2022
Les autoritats creuen que el foc va ser intencionat i els bombers van tenir problemes per a contenir les flames a causa de la falta d'efectius i la dificultat per arribar fins al lloc de l'incendi. L'illa de Pasqua es troba a 3.700 quilòmetres a l'oest de la costa de Xile, per això només s’hi pot arribar amb avió o vaixell.
A l'illa de Pasqua viuen poc menys de 8.000 persones que depenen sobretot del turisme al Parc Nacional de Rapa Nui, on es troben els moai. No obstant això, l'illa va estar tancada als visitants fins fa només un parell de mesos, a causa de les restriccions sanitàries per la pandèmia de covid.
Una pèrdua per a la biodiversitat
D'altra banda, el foc també ha afectat els aiguamolls de l'illa de Pasqua, un ecosistema molt sensible que ja estava patint els efectes del canvi climàtic i les sequeres. L'augment de temperatures dels últims anys estava assecant la vegetació i reduint-ne la quantitat d'aigua.
Una de les conseqüències més greus de l'incendi és la pèrdua de ŋa'atu o totora, una planta nativa que ja existia fa 30.000 anys i que no es troba a cap altre lloc del planeta. Aquesta planta actua com a fitodepuradora: neteja les aigües dels aiguamolls i juga un paper clau en l'ecosistema de l'illa. Ara, la població de totora ha disminuït i podria ser substituïda per espècies de plantes invasores que no compleixen les mateixes funcions, segons informa la Brigada de Protecció Ambiental de Rapa Nui.
El foc ha destruït nius i ha matat els pollets d'espècies d'ocells protegides com el tavake, una au autòctona de l'illa de Pasqua la població de la qual havia aconseguit remuntar els últims anys.
D'altra banda, la desaparició de la vegetació agreuja l'erosió del cràter del volcà Rano Raraku, ja que les plantes protegeixen el sòl del vent, la pluja o altres factors externs com el pas dels turistes per la zona.
Les autoritats xilenes assenyalen que l'incendi va ser provocat per ramaders amb l’objectiu de destruir els aiguamolls i guanyar terreny de pastura per al bestiar. Aquesta tècnica també es fa servir en altres llocs del món i està acabant amb boscos tropicals com l’Amazònia o la selva d'Indonèsia.
Els moai: Patrimoni de la Humanitat
L'illa de Pasqua va començar a poblar-se entre els segles IX i X amb pobles procedents de la Polinèsia Oriental. Aquests primers habitants venien d'illes situades al mig de l'oceà Pacífic i van arribar fins allà navegant milers de quilòmetres amb embarcacions que ells mateixos fabricaven.
La cultura dels Rapa Nui (que significa “illa gran” en la llengua aborigen) van construir-hi enormes escultures de pedra per honorar els seus avantpassats. Hi ha més de 900 a tota l'illa i es creu que cada figura representa una persona en concret.
Els moai fan entre 2 i 10 metres d'altura; alguns estan mig enterrats sota terra i només se'ls veu el cap. Van ser escolpits entre l'any 1400 i 1650 i estan disposats en forma de cercle al voltant de l'illa, mirant cap a l'interior per protegir-ne els habitants.
Durant gairebé mil anys, els aborígens de Rapa Nui van viure aïllats de qualsevol influència exterior i van crear el seu propi sistema de creences, que es pot contemplar amb els moai, a les inscripcions gravades sobre la pedra i en altres restes arqueològiques que es troben per tota l'illa. La llengua dels rapa nui encara no ha estat desxifrada.
A principis del segle XVIII van arribar els primers colonitzadors europeus, fet que va marcar el principi de la fi d'aquest poble. L'illa estava patint també una escassetat de recursos naturals que, unida a les malalties que van portar els colons i a l'esclavitud, van reduir dràsticament la població original.
L’any 1888, els líders de l'illa van signar un tractat de sobirania i el territori va passar a formar part de Xile, si bé el poble indígena continuava considerant-se el propietari de les terres. El 2007, el govern xilè va aprovar un Estatut Especial que reconeixia les seves peculiaritats culturals i històriques, encara que els rapa nui continuen reclamant més autonomia per decidir sobre la seva terra.
