La veterana banda britànica reedita el mític disc ‘Tatoo You’ per celebrar el 40 aniversari del seu llançament
Poques coses han desafiat més el pas del temps que els Rolling Stones, banda britànica de rock que continua en actiu després de més de 50 anys damunt dels escenaris, una vintena d'àlbums i més de 200 milions de discos venuts a tot el món.
Per celebrar la seva llarga trajectòria, els britànics reediten aquest divendres el mític àlbum Tattoo You, publicat originalment el 1981 i considerat per molts crítics l'últim gran treball de la banda. El nou àlbum inclou els 11 temes originals i incorpora 9 cançons inèdites.
El nou llançament de Tattoo You servirà també d’homenatge a Charlie Watts, bateria de la banda que va morir el 24 d'agost als 80 anys. Malgrat aquesta pèrdua irreparable, Ses Majestats del Rock (com se'ls coneix al món de la música) continuen immersos en la No Filter Tour, gira que va quedar interrompuda pel coronavirus i que ara acabarà als Estats Units.
La ‘invasió britànica’
Els Rolling Stones es van formar a Londres el 1962. Els membres originals van ser Brian Jones, Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman, Charlie Watts i Ian Stewart. Jones va ser-ne expulsat el 1969 i substituït per Mick Taylor, guitarrista que va formar part de la banda fins al 1975, quan va decidir abandonar els Rolling Stones. Taylor va ser reemplaçat per Ronnie Wood, que es va convertir en tota una llegenda i encara continua tocant amb el grup.
Des que van néixer fa gairebé 60 anys, els Rolling Stones han hagut de fer front a diversos obstacles i contratemps. Des de la retirada de Bill Wyman el 1993, que va ser substituït per Darryl Jones; a la mort del teclista Ian Stewart el 1985 i de Charlie Watts fa uns mesos.
De fet, el nucli format per Mick Jagger (veu) i Keith Richards (guitarra) és considerat el duo de membres fundadors en actiu més longeu de la història del rock. La boca de Jagger, amb els seus llavis carnuts i el seu discurs irreverent, van servir d'inspiració per al logo de la banda, famós arreu del món.
Influenciats pel ritme enganxós del rhythm and blues que tant triomfava als Estats Units a la dècada del 1950, amb noms com Chuck Berry, Muddy Waters o B.B. King al capdavant, els Stones van portar el rock&roll a una nova dimensió durant la dècada dels 60.
La banda es va beneficiar de la gran popularitat de la música del Regne Unit als Estats Units, un fenomen que va rebre el nom d’“invasió britànica” i que també van aprofitar altres grups com The Beatles. A finals dels 60 i inicis dels 70 van arribar temes mítics com Paint It Black (1966), You Can’t Always Get What You Want (1969), Brown Sugar (1971), Angie (1973), It’s Only Rock’n’Roll (1974) o Satisfaction (1965), que els va llançar definitivament a la fama.
Els Rolling Stones van ser el primer grup d'èxit internacional que va trencar els cànons socials de l’època. Les lletres de les cançons contenien una crítica social i política, eren sexualment explícites i fins i tot s'atrevien a parlar del diable, com a Sympathy for the Devil. Ara que els membres de la banda ja superen de llarg la setantena, l'esperit provocador continua formant part de la seva essència.
La popularitat dels Stone els ha portat a col·laborar amb múltiples grups i artistes: David Bowie, Muddy Waters, Bob Dylan, Tina Turner, Eric Clapton, Guns N’ Roses, Lady Gaga, Katy Perry… Altres com Marron 5 i Christina Aguilera van homenatjar els peculiars moviments del líder de la banda a Move like Jagger (2010).
Nous temps, noves realitats
Una de les claus que explica la longevitat dels Stones és que han sabut adaptar-se als nous temps i captar els interessos i preocupacions de les noves generacions. Un exemple d'això és la cançó Brown Sugar, editada el 1971 dins del disc Sticky Fingers.
La cançó parla dels excessos amb les drogues i el sexe, però inclou fragments relacionats amb l'esclavitud que poden ser interpretats com a racistes i ferir la sensibilitat d'algunes persones. Hi ha frases com “el senten fuetejar les esclaves després de mitjanit”, en referència a un esclavista blanc que compra una dona per violar-la, o “un vaixell d'esclaus de la Costa d'Or rumb als camps de cotó, venut al mercat de Nova Orleáns”.
Davant la polèmica, i en un moment en el qual la brutalitat policial i el racisme centren el debat públic, la banda ha decidit retirar aquesta cançó del seu repertori i no tornaran a interpretar-la en cap dels seus concerts.
No obstant això, el guitarrista Keith Richards ha reivindicat públicament la composició i ha defensat que, en realitat, la cançó tracta sobre els errors de l'esclavitud. Davant de la correcció política, el caràcter subversiu continua caracteritzant a la banda.
