Pilarín Bayés: “La gent gran ja no hem de treballar per a nosaltres, sinó per al jovent”

La dibuixant i caricaturista ens parla sobre la seva obra i la seva vida

Abans de començar els mesos de confinament, des de la redacció de STM Report vam poder entrevistar a Pilarín Bayés, dibuixant i caricaturista catalana nascuda l’any 1941 a Vic. La vigatana es caracteritza per les seves il·lustracions i dibuixos que han omplert molts llibres. No només és interessant conèixer les seves obres, sinó també la seva experiència i trajectòria vital.

Com definiria vostè la paraula “vellesa”?

Jo ja fa uns 12 anys que hauria d’estar jubilada. La vellesa és quan arribes vius molt. Si per sort estàs bé de salut, doncs vas fent a un ritme diferent de quan eres jove, però tens l’avantatge que moltes coses les veus venir una mica.

És una època que també és molt bonica, gaudeixes dels néts, no n’ets tan responsable com amb els fills, gaudeixes de la feina sense l’angúnia de pensar que és el que t’ha de donar menjar. Té coses molt maques la vellesa. Gaudeixes del saber de la vida. Ara, generalment, tens problemes físics com ara reuma, artrosis, diabetis…

En quin moment es considera que una persona ja és vella?

Ser vell és un estat d’esperit. Hi ha alguns malintencionats que diuen que hi ha gent que mai és jove. Si t’hi fixes, hi ha gent jove poruga, alguns són molt prudents, mai poden sortir de la seva rutina. Aquest seria un jove amb mentalitat de gran. En canvi hi ha gent gran que no té tant aquesta mentalitat. Però és clar, hi ha la data de jubilació, als 65 anys, que marca molt. No ha de ser com una guillotina que cau de cop, però quan et trobes que la feina ja no la pots fer amb el mateix rigor, quan et trobes que tens algun mal, que els cabells se’t fan blancs t’adones que potser t’has fet vell.

Molta gent s’ofèn quan se la considera vella o gran. Què en pensa?

Sí, som una societat que idolatra molt la joventut. La joventut és una cosa fantàstica, però no és voluntària; és passatgera. El qui la té és perquè li toca per edat, no per mèrit. Llavors els grans tendim a imitar la joventut: a pintar-nos els cabells, la pell, mirar de tenir un aspecte molt juvenil… A mi em sembla que no cal. Una cosa és procurar tenir salut, estar en forma. Això sí que és gairebé una exigència, perquè si no, és un pal pels del teu voltant. Si la necessitat d’ajut arriba de forma natural i necessites que t’ajudin ho acceptes amb molt de gust. Però si és per culpa teva, perquè no et cuides, no vas al metge, llavors sí que penso que has de vigilar, perquè si no pot ser que sigui com una mena de càstig per a la família.

Vellesa és igual a saviesa?

En part hauria de ser-ho, però et dic la veritat també, és una cosa que arriba de cop. No t’ho esperes. Potser som nosaltres que hauríem de reflexionar més sobre les coses que hem viscut, sobre les nostres experiències humanes, per poder en part ajudar els altres. Ajudar la resta per viure millor. Per exemple, quan veus una persona tòxica (ara en diuen tòxica), la gent gran la veiem venir, perquè ja n’hem vist d’altres. Llavors, potser a vegades podem ajudar algú a reconèixer aquests comportaments.

Quan va començar a interessar-se sobre el dibuix i la il·lustració?

Era molt petita, hi vaig tenir afició des de molt petita. La meva àvia era filla d’un pintor, d’en Joaquim Baireda. Ella veia els meus dibuixos i me’ls guardava i posava: Pilarín 3 anys, Pilarín 4 anys… Em va saber molt greu perquè una vegada li vaig deixar a una periodista aquests dibuixos i es van perdre. Em va saber molt greu no tant pels dibuixos perquè eren dibuixos de nen, bastant divertits, sinó pel fet que la meva àvia, gràcies a aquesta proximitat amb un pintor, va tenir el nas de saber detectar que jo seria una persona que més tard em dedicaria a això.

Per què vostè pinta els nens amb les galtes vermelles?

Això em penso que em ve del meu pare. A la postguerra hi havia molts nens que venien al balneari de Tona, i el meu pare era el metge del balneari. Aquests nens venien per una novena, que eren 9 dies prenent les aigües de Tona, ja que aquestes tenien molts minerals que els havien d’ajudar a estar sans. Però el que de veritat els hi anava bé, era que durant aquests nou dies els hi toqués el sol i que mengessin bé, molt millor del que es menjava a Barcelona durant aquesta època. Per això vaig pensar, “als teus personatges els donaràs aquesta salut, els la donaràs perquè tothom se la mereix”. I mira, vaig començar a fer-ho i ja m’ha quedat com una marca pròpia. A més, sempre he pensat que un personatge sense galtes no el sabria entendre.

Vostè va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 1991. Com l’ha afectat això?

Em va fer molta il·lusió. En aquell moment era la persona més jove que l’havia rebut. Quan me la van donar vaig pensar, “potser no me la mereixo” i li vaig dir al conseller, però al final és el jurat, en aquest cas secret, el qui ho ha de decidir això, no pas jo.

Jo tinc una sospita. No sé si està gaire bé explicar-ho aquí, és com una mica de xafarderia. Aquell any li donaven a en Ferràndiz, que era un dibuixant, que pobre, va caure ben bé al mig del franquisme, i penso, potser tenien una mica de por que semblés que premiaven a un artista franquista. I la meva generació simbolitzavem l’antifranquisme, ja que vam ser els primers a tornar a escriure en català un cop acabada la Guerra Civil. Potser ho van voler compensar, i per això em van donar el premi a mi. Tot i que això no ho sé ni ho sabré mai suposo, i mira que sempre he pensat això. Però bé, tot té una part bona, i és que tens una esquela pagada a tots els diaris de Catalunya.

Com decideix la temàtica dels seus dibuixos?

Bé, nosaltres els il·lustradors ens hem de cenyir a allò que digui el text que hem d’il·lustrar, tot i que això sempre té una mica de trampa: nosaltres sempre hi posem una mica de la nostra part. Això és una cosa que els artistes hem fet sempre.

De les seves obres en gaudeixen tant petits com grans. Des d’un principi vostè tenia clar que els seus dibuixos anirien dirigits a totes les edats?

La veritat és que no m’ho vaig plantejar gaire. Senzillament dibuixava, però un dia la Marta Mata, que era una pedagoga molt important, em va encarregar un llibre infantil. Va ser quan es va poder començar a escriure en català i, per tant, van començar a traduir-se molts llibres d’altres països i idiomes. És clar, no podia ser que els nens i nenes catalans veiessin uns dibuixos on els personatges esmorzaven una panotxa de blat de moro, ja que no ho entendrien. Va ser des d’aquest moment que vaig veure que els meus dibuixos podien servir a tothom.

Hi ha algun personatge o algun instant que vostè vulgui il·lustrar però encara no hagi fet?

Jo tinc un personatge que sempre m’ha fascinat molt. Era una cantant americana que es deia Joséphine Baker. Feia un número a París vestida amb una faldilla feta de plàtans. Aquí en l’època franquista això era pres com una indecència enorme, bestial, però el meu pare sempre deia que era una noia amb tan de talent que només pensaves en com de bé ballava, i en res més.

Aquesta noia havia dedicat mot de temps al seu físic perquè era la seva manera de guanyar-se la vida. Durant la Segona Guerra Mundial va ajudar la resistència, i quan va acabar la guerra va reunir nens de diferents orígens que havien quedat desemparats en un castell de França, perquè tothom veiés que podien viure junts. Però mantenir-los al castell li costava molts diners i va haver de treballar molt.

Aquesta dona, que en un principi només devia pensar en el seu físic, després va entendre les bestieses de la guerra. I va acabar sent una mica víctima de la guerra també. Aquest personatge m’agradaria molt fer-lo, però no ens l’encarrega ningú.

Quina és per a vostè la seva obra més important i que més l’ha marcada?

Amb això passa igual que amb les mares i els seus nens. Mentre estàs fent una obra et sembla que és la més important del món, la cuides i la treballes molt. I quan ja la tens feta és com un nen petit. Ja vola sola i es mou com vol, i llavors passes a la següent obra, que també et sembla la més important que has fet.

Mira que he fet llibres dels quals se n’han venut potser més d’un milió d’exemplars com el llibre de Gaudí o de Dalí, que han estat traduïts a uns quants idiomes. Però tot i això, no considero que siguin els més importants. La més important és aquella obra que estàs fent en aquell precís instant.

La primera obra va ser la que em va marcar més. Era un conte tan bonic, era un llibre de la Maria Àngels Sunyé de Reus, que encara ara s’edita, i és un llibre que ve a ser una metàfora de la llibertat. Tractava d’un nen que troba un ocell amb l’ala trencada, i ell el cura i l’ajuda a recuperar-se. S’han fet amics i el nen té la temptació de quedar-se’l, però això voldria dir tenir-lo engabiat, i això a l’ocell no li agradaria, de manera que l’engega.

Quan va començar a implicar-se en l’àmbit polític?

Jo penso que d’una manera o altra, per activa o per passiva, tots estem implicats en la política. A casa meva eren de tradició catalanista, però amb la guerra i tot plegat havien passat molta por, i podríem dir en aquest aspecte que eren fins i tot una mica franquistes. Un germà de la meva mare el van condemnar a mort, però el president Companys, que havia sigut company d’escola d’un meu tiet, el va ajudar i li van perdonar la pena de mort.

Quan vam començar a ser Boy Scouts vam començar a tenir amor per la terra tot i ser joves. Vam començar a tenir un sentit crític, això potser no està bé.  Una cosa que em va marcar molt va ser que en el llibre de literatura de l’escola només parlava una vegada sobre els escriptors catalans. Dic escriptors perquè òbviament en aquella època les escriptores no eren reconegudes, i ho feien amb lletra més petita. Això em va fer pensar molt i vaig començar a participar una mica, tot i que jo no era gaire valenta, en manifestacions contra el govern d’en Franco. Ja es va anar veient que aquell sistema d’en Franco era pervers i no era bo per a Catalunya.

El motiu pel qual em vaig començar a interessar per la política va ser perquè volia un país millor, tal com va dir Macià, políticament lliure, socialment just, econòmicament pròsper i espiritualment gloriós.

Amb quina ideologia se sent més identificada o hi està més d’acord?

Jo sempre m’he considerat socialdemòcrata, tot i que no està de moda definir-se. Em sembla molt important la justícia social, ja que el liberalisme desfermat fa que la gent que és molt rica, o que senzillament sap fer diners, triomfi. Però també hi ha molta gent que no serveix per fer diners, però serveixen per a moltes altres coses importants. Per tant, una certa justícia social em sembla que hem d’exigir als governants, així com un cert respecte per la cultura del país.

Hem de fer una lluita pacífica en la forma però molt exigent en el fons. Els vells ja no treballem per a nosaltres, treballem per a les generacions que vindran, i és com una mena d’orgull. No deixar un país fet una coca, sinó deixar un país estimulant.