L’esquerra torna al poder a Xile

El candidat d'esquerres Gabriel Boric guanya les eleccions a la ultradreta i es prepara per impulsar canvis socials al país

El candidat d'esquerres Gabriel Boric ha guanyat les eleccions de Xile i marcarà un canvi de rumb en les polítiques del país. Boric s'ha imposat a la segona volta amb més del 55% dels vots (el percentatge més alt de suport a un candidat des que se celebren eleccions democràtiques) i, amb 35 anys, es convertirà en el president més jove del país.

La primera volta de les eleccions xilenes es va celebrar a finals de novembre i d'allà en van sortir els dos candidats més votats: Gabriel Boric, al capdavant de la coalició de partits d'esquerres Apruebo Dignidad, i José Antonio Kast, del Partit Republicà, considerat un partit populista i d'ultradreta.

José Antonio Kast va guanyar la primera volta amb un avantatge de vots del 2%. No obstant això, en aquesta segona volta, el rècord de participació ha beneficiat a Boric: el 55,5% del cens electoral va anar a votar, en comparació al 47,3% de la primera volta.

Les eleccions de Xile s'havien convertit en una mena de referèndum per saber si la població xilena volia donar continuïtat a l'actual govern conservador o bé si preferia donar suport a un gir social en les polítiques del govern. 

En aquest sentit, Boric representa l'esperit de les protestes que des de fa dos anys reclamen canvis polítics, socials i econòmics de profunditat per solucionar la greu crisi econòmica que afecta el país. Aquesta desigualtat perjudica la població amb menys recursos, que té més dificultats a l’hora d’anar al metge o per accedir a una educació superior.

Per molts votants, la victòria de Boric suposa també un triomf sobre la dictadura d'Augusto Pinochet (1973-1990), el llegat de la qual continua influint en la política xilena. El mateix Kast havia reivindicat la figura de Pinochet i s'havia posicionat en la mateixa línia ideològica que altres líders polítics com el brasiler Jair Bolsonaro o l'expresident dels Estats Units Donald Trump.

Després que es proclamés la victòria electoral de Boric, desenes de milers de persones van sortir als carrers de Santiago de Xile, la capital del país, per celebrar el seu triomf. Molts entonaven cançons de protesta com El pueblo unido jamás será vencido, de la banda xilena Quilapayún.

Protestes socials a Xile 

A finals del 2019, van esclatar diverses protestes i manifestacions multitudinàries a diverses ciutats de Xile. Les protestes van començar per una pujada de preus al transport públic, però els motius reals eren molt més profunds. 

La desigualtat és un dels principals problemes de Xile, on hi ha una elit molt rica i una classe mitjana que lluita per sobreviure amb sous baixos. Malgrat ser una de les economies d'Amèrica Llatina que més creix, la pobresa afecta més de 2 milions de persones (el 10% de la població).

Aquesta distribució desigual de la riquesa té el seu origen en la dictadura, que va imposar un model econòmic liberal que afavoria les empreses privades i les classes més altes, però deixava les classes més desfavorides al descobert. Es van privatitzar serveis bàsics com el proveïment d'energia, la sanitat o l'educació.

L'anterior president, el conservador Sebastián Piñera, va intentar donar resposta a les protestes i va convocar un referèndum constitucional a l'octubre del 2020: el 78% dels participants van votar a favor de canviar la constitució (redactada durant la dictadura de Pinochet) i crear un nou text més just per a tots els xilens. La Convenció Constituent encarregada de redactar la nova constitució està presidida per Elisa Loncón, professora i activista de l'ètnia indígena maputxe.

Malgrat les restriccions per la pandèmia de covid-19, les protestes s'han mantingut fins avui i han jugat un paper protagonista en el canvi polític.

Els anys més foscos de Xile

Augusto Pinochet (1915-2006), comandant en cap de l'Exèrcit Xilè, va dur a terme un cop d'estat el 1973 per enderrocar el president Salvador Allende, el govern del qual combinava idees socialistes i comunistes. Allèn va promoure la nacionalització d'empreses privades que gestionaven serveis bàsics com l'aigua o la llum, per exemple. 

No obstant això, una part de la societat xilena no veia amb bons ulls aquestes polítiques socialistes, com els empresaris, les classes més riques o els militars. Consideraven que la influència comunista era un perill i per això van fer costat a Pinochet, que també va rebre el suport del govern dels Estats Units.

Entre el 1973 i el 1990, la dictadura va perseguir i reprimir qualsevol tipus d'oposició a la Junta Militar que dirigia el país: intel·lectuals i polítics d'esquerres, estudiants o sindicalistes. Utilitzaven mètodes com el segrest, la tortura i l'assassinat per atemorir la població.

Segons les últimes dades de l'Institut Nacional de Drets Humans (INDH) de Xile, va haver-hi més de 3.000 morts i desapareguts entre el 1973 i el 1990. Les víctimes de la dictadura superen les 40.000 persones.

Durant la dictadura van quedar prohibits els partits polítics i sindicats de treballadors. El Règim Militar aplicava la censura sobre els mitjans de comunicació i es van limitar els drets i llibertats, com la llibertat d'expressió i de manifestació.

Treballa l’actualitat a l’aula

Aquest article inclou materials didàctics exclusius per a subscriptors. Descobreix l’activitat que et proposem avui!