Gràcies a l’empenta d’un grup de científics, es va aconseguir taxidermitzar un elefant africà a principis del segle XX
Per Albert Guasch
“Què fa un elefante enmig de Madrid?”. Això és el que molts vianants es preguntàven a finals de 1930 quan, atònits, van trobar-se un enorme elefant africà pels carrers de la ciutat.
Però no era un animal viu. Era la pell d’un elefant real muntada sobre una estructura de fusta i escaiola: un animal taxidermitzat. La taxidèrmia és una tècnica per conservar els animals amb aparença de vius.
Tampoc es tractava d’un elefant qualsevol, ja que l’elefant africà és l’animal terrestre més gran del món! Un grup de persones acabaven de muntar-lo i l’estaven traslladant al Museu de Ciències Naturals de Madrid (MNCN).
Han passat gairebé noranta anys i l’elefant segueix allà, al vestíbul del MNCN, esperant els visitants del museu. ¿Vols conèixer la seva història? Segueix llegint!
La pell de l’elefant
El 22 de març de 1913, Jacobo Stuart Falcó, el Duc d’Alba, va caçar un elefant africà durant una expedició en una zona propera a Bor, a l’actual Sudán del Sur.
L’aristòcrata volia fer una donació al MNCN, així que va fer extreure la pell del cos de l’animal i va traslladar el farcell a Madrid. Tan sols la pell pesava 600 quilos!
Era el torn dels conservadors del museu: s’havia de convertir la pell en una rèplica de l’elefant perquè els madrilenys poguessin admirar l’animal. Aquesta tasca va recaure en Luis Benedito, el taxidermista del museu. Ell havia après les tècniques de taxidèrmia més avançades al nord d’Europa.
No hi ha espai per tant animal
El repte era descomunal. Per començar, hi havia poc pressupost i per acabar-ho d’adobar no trobaven un espai adequat. On es podria construir l’animal terrestre més gran del món?
L’any 1923 per fi es va trobar un lloc propici per muntar la pell: el Real Jardí Botànic. Allà es va preparar una piscina amb una solució de sal per estovar la gegantina pell de l’elefant. En total, es van fer servir uns 600 kilos de sal.
Hi havia un altre problema: Luis Benedito no havia vist un elefant mai a la vida. A més a més, quines eren les mesures de l’elefant africà? L’equip del museu no tenia cap altre exemplar i l’any 1923 tampoc existía Google…
En Benedito va demanar ajuda al seu antic mentor: un profesor que exercia a Alemanya. Ell li va enviar un esbós amb les mesures d’un elefant africà i part del crani. Precisament, l’última peça què en Benedito i el seu equip necessitaven per posar fil a l’agulla.
L’últim viatge de l’elefant
L’equip del museu va començar construint l’esquelet de fusta amb les mesures i la forma de l’elefant. Per representar els plecs de la pell, van recobrir aquesta estructura amb més de 3.000 kilos d’escaiola. Finalment, l’any 1928 es va colocar, amb l’ajuda de més de 77.000 agulles, la pell per sobre de l’escaiola.
En Luis Benedito va donar per finalitzada a la rèplica de l’elefant l’any 1932. Faltava resoldre un petit problema: encara estava al Real Jardí Botànic i calia traslladar-lo de tornada cap al MNCN, a uns cinc quilòmetres de distància.
Col·locat damunt d’una estructura de fusta amb rodes i empès per un tractor, l’elefant va enfilar el Passeig del Prado rodejat d’una multitud de curiosos. Els vianants observaven atònits l’elefant més gran que veurien mai a les seves vides.
Si t’animes a visitar-lo no et perdis l’exposició al mateix MNCN amb els esbossos originals d’ El taxidermista, el duque y el elefante del museo, un llibre de Ximena Maier que explica aquesta mateixa història amb moltes il·lustracions.
Informa’t de tot a Junior Report | Castellano | Català | English
