Visitem el Nou Estadi del Nàstic de Tarragona i entrevistem un dels jugadors de l’equip. Ens repassa la seva trajectòria i la seva anècdota amb Messi
Javier Ribelles (1992) és un jugador valencià que fa un any i mig que juga al Nàstic. A banda de futbolista és doctor i ara mateix està fent el seu segon màster. Fa pràctiques amb un patrocinador de Tarragona de clínica estètica. Combina el fútbol amb els estudis. La seva parella, Marina Valdés, és periodista i treballa al programa Más vale tarde de LaSexta.
Per què vas decidir dedicar-te al fútbol?
Jo crec que com que de xicotet t’agrada un esport i comença a ser una passió jugant al col·legi, al final doncs vas pujant de categoria a poc a poc i per sort et pots dedicar un mica més professionalment.
Has jugat sempre al Nàstic o has estat a altres equips? Algun de Primera Divisió?
Vaig poder estar amb el Llevant al primer equip de primera Divisió i he estat a l’Alcoià, al Salamanca i ara al Nàstic.
Què creus que inspira a la gent per continuar jugant al fútbol?
La il·lusió de conèixer la gent i jugar en equip perquè moltes vegades es perd la il·lusió. Per exemple, hi ha companys que he tingut que eren molt bons, l’han perdut i ho han acabat deixant encara que guanyaven molts diners. I sobretot tenir l’alegria del dia a dia fent el que t’agrada més enllà de guanyar diners.
I a tu, què t’ha motivat a continuar jugant?
Doncs a poc a poc anar millorant, els vestidors… Som com una família. També és un joc on s’aprèn molt i aquesta passió, jugar a l’aire lliure i fer el que t’agrada és el que et dona alegria al dia a dia.
Ens podries explicar alguna anècdota dels vestidors?
N’hi ha tantes! El més divertit d’aquest vestidor és que sempre estem fent-nos bromes els uns als altres i sempre acaba un mosquejat, després se li passa… El bon rotllo que hi ha és molt bonic perquè riem de tot. Un vestidor pot ser dels defectes d’un equip o pot ser de les virtuts. I mai es prenen en compte del tot.
Quin és el teu model a seguir o referent?
Ara mateix qui més m’agrada és Joan Jordán, del Sevilla, i així com a mediàtic, Casemiro, del Madrid. Em sembla un jugador molt complet i m’agrada molt.
Entreneu tots els dies? Quantes hores diàries?
Entrenem tots els dies excepte el dimarts. Venim al gimnàs a partir de les 9h i estem aquí fins a les 12:30h o les 13h. Dimecres fem doble sessió. I els dissabtes, entrenaments, i diumenges, partits.
Com és el dia a dia d’un jugador professional?
La veritat és que no comencem molt d’hora. Estem dues hores al gimnàs, són hores molt intenses. El que més costa potser és la disciplina. Al final un jugador de futbol sembla que no fa res, però és molta la disciplina de cuidar-se, cuidar l’alimentació, no pots sortir molt els caps de setmana… T’has de cuidar una miqueta perquè al final excepte el dimarts, que és el dia lliure, els altres dies, fins i tot el cap de setmana t’has de cuidar molt, cuidar els petits detalls. Això és el més complicat.
Quan queda poc temps per un partit com us prepareu?
Més o menys intentes fer el que fas tots els dies. És com una rutina, esmorzar aviat al matí, al gimnàs a mobilitzar, anar al fisio… però els nervis que tens dins no són els mateixos que quan vens a entrenar, sobretot els dos o tres minuts abans de començar un partit. Després ja se t’oblida i intentes fer els que fas tots els dies.
Tots aporteu a l’equip per igual?
Sí, cadascú aporta el que té. La gent més jove aporta l’alegria, la il·lusió.. i la veterana aporta l’experiència. Al final és com una família en què cadascú aporta la seva labor, hi posa el seu granet de sorra per tenir una convivència. Cadascú aporta el que sap fer.
Si haguessis de jugar un partit ara, contra quin equip rival jugaries?
És difícil perquè ja hem jugat contra el Barça de Messi, però seria contra el Barça o el Madrid. El partit contra el Barça va ser comentat perquè vam aparèixer en els mitjans de comunicació i al Chiringuito. Era el primer partit de Messi després que semblés que volia marxar. Ell jugava de mitja punta i jo de mig centre defensiu. Vam tenir unes paraules i una enganxada. Ja després va venir tota la premsa i va ser una anècdota curiosa.
Et pressiona molt jugar amb les restriccions de la covid-19?
Al principi era més complicat, però jo crec que com tot, és la incertesa de no saber com anirà la lliga, si pararà o no. Hem trigat quatre mesos en tornar a jugar però teníem clar que anessin com anessin les coses ens col·locaríem al capdamunt de la classificació.
Es nota la diferència entre jugar amb públic i sense?
Sí que es nota. Jugar sense públic és com avui, entrenant per a un partit. No se sent l’afició i l’ambient és més fred, però crec que ens hi hem acostumat bé. No hi havia una altra.
L’altre dia van venir 1.000 persones i crec que gràcies a ells vam acabar empatant el partit i van estar animant-nos fins al final. T’ajuda a treure l’energia quan potser tu estàs dèbil mentalment i t’animen. Potser per això vam empatar el partit.
Tens temps suficient per veure les teves amistats i familiars?
Doncs això és una mica més complicat, sobretot de jove, perquè quan estudiava la carrera no tenia massa temps. Recordo amb la meva parella, fa ja cinc anys, quan estàvem els dos a València abans que ella anés a Madrid. Acabava d’entrenar i a la una dinava, anava a la biblioteca i a les nou de la nit em trucava perquè no l’havia trucat en tot el dia… Al final és un període curt de temps d’esforç que va valdre la pena. Actualment, al matí entreno i a la tarda treballo.
Acostumes a dedicar els gols que marques a algú en especial?
No acostumo a marcar molts gols, però quan els marco sí m’en recordo, perquè m’emociono i em torno boig. Els dedico a la meva parella, al meu avi o a la meva família.
Article escrit per Abril Antúnez, Ona Ribas Vidal, Fabio Sánchez van de Brug, Ainhoa Garcia de la revista Andre Nin Report que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
