La càrrega mental domèstica té una relació directa amb els rols de gènere i influeix en la salut mental de les dones
El treball domèstic és el “treball no remunerat, sense contracte i exclòs de la legislació laboral que els membres d’una llar dediquen a produir béns i serveis per al consum dels membres de la pròpia llar o d’una altra”, segons la definició del Termcat.
Quan es parla de treball domèstic, però, no només es tracta d’ordenar, netejar o tenir cura dels més petits i grans de la casa, sinó que la persona encarregada també ha d’organitzar, planificar i coordinar horaris i recursos.
Tradicionalment, les dones han sigut les encarregades de les tasques en l’àmbit domèstic i han hagut de gestionar una quantitat molt gran d’informació amb rapidesa i destresa. Per fer-ho, han hagut de posar en marxa processos cognitius complexos com la memòria, l’atenció o la concentració.
Ara bé, quan les dones es van incorporar al món laboral, les tasques domèstiques no es van repartir entre homes i dones: les dones van haver d’assumir la càrrega de seva carrera professional i, alhora, continuar fent-se càrrec de les tasques domèstiques que ja feien abans. Així, els rols de gènere associats a les cures i manteniment de la llar es van mantenir.
La càrrega mental
La càrrega mental és un terme creat per la sociòloga Susan Walzer l’any 1996 que descriu aquesta feina invisible però necessària dins de la llar: trobar temps per ordenar la casa, portar els nens i nenes a l’escola, garantir als fills una bona alimentació, estar al dia de les dates d’entrega i reunions amb professors o donar suport emocional en són alguns exemples.
La capacitat d’organització necessària per gestionar una casa i una família, i la sobrecàrrega mental que tot això suposa, encara estan invisibilitzades i són una de les grans reivindicacions del feminisme.
La solució no només passa per un repartiment equitatiu de les tasques. La igualtat en l’àmbit domèstic implica també que no només siguin elles les que hagin de recordar-ho tot. Aquesta corresponsabilitat va més enllà de demanar ajuda: també significa poder delegar i alliberar-se de l’obligació de portar el control perquè tot funcioni, tal com s’explica al còmic No me lo has pedido de la dibuixant francesa Emma Clit.
La síndrome de la ‘Superwoman’
Fa només 200 anys que les dones van començar a incorporar-se al mercat laboral amb la Revolució Industrial. Sovint havien de treballar més hores per un sou més baix que el dels seus companys. I, si bé les condicions laborals han millorat amb els anys i cada vegada s’apropen més a la igualtat, encara queda molt de camí per fer.
L’autoexigència encara defineix moltes dones treballadores del segle XXI que intenten demostrar que poden arribar a tot i, a més, fer-ho a la perfecció. Una idea alimentada pel sistema econòmic i social en què vivim, que prioritza la productivitat per sobre de la salut mental.
El problema és que intentar demostrar la nostra vàlua de manera constant, des que ens llevem al matí fins que anem a dormir cada nit, pot suposar un malestar emocional i generar sentiments de frustració cap a altres membres de la família que no es fan càrrec de les feines de la llar.
El problema de la conciliació
La conciliació entre la vida professional i la vida personal implica que una persona pugui complir amb les seves tasques laborals i, alhora, cobrir totes les seves necessitats en l’àmbit privat: amb la seva família, parella, amics…
Ja que les dones solen responsabilitzar-se de la majoria de tasques domèstiques, la conciliació sempre és més difícil per elles. Per aquest motiu, una de les principals reivindicacions del feminisme és l’aplicació de polítiques de conciliació que permetin combatre la sobrecàrrega de tasques a la qual s’enfronten moltes dones avui dia.
Aquestes polítiques de conciliació podrien reduir la bretxa salarial: si homes i dones es fessin càrrec de les cures, la criança i les tasques domèstiques de manera equitativa, no serien només les dones les que haurien de demanar excedències o reduccions de jornada, per exemple.
A més, si els homes s’impliquessin més en l’àmbit domèstic, la càrrega mental quedaria més repartida i les dones tindrien les mateixes oportunitats laborals que ells. Promoure la conciliació no només beneficiaria les dones a nivell individual, sinó que també faria avançar la societat com a col·lectiu.
Treballa aquest tema A FONS a l’aula
Aquest article forma part d’una seqüència didàctica amb activitats i tutorització periodística.
