Van liderar manifestacions massives, van ocupar càrrecs fins llavors reservats a blancs o es van rebel·lar amb un simple gest que va convertir-se en icona mundial
Van encapçalar manifestacions massives o es van rebel·lar amb un simple gest convertit en icona mundial. Tots ells tenen una cosa en comú: formen part de la història de la lluita dels drets dels negres als Estats Units. La lluita contra el racisme que es viu actualment al país ve precedida per una llarga història de reivindicacions que a poc a poc s’han anat obrint pas.
Enumerem algunes de les persones que han marcat un abans i un després en la història dels drets dels negres als Estats Units.
Martin Luther King Jr.
Segurament és el defensor dels drets dels afroamericans més conegut. Martin Luther King Jr. va ser un activista i pastor nord-americà que durant els anys 60 i 70 va liderar el moviment en defensa del dret a vot de les persones negres, així com altres drets civils bàsics.
El 1963, després d’encapçalar la manifestació a Washington a favor d’un treball digne i la llibertat per als afroamericans, va pronunciar el seu famós discurs “I have a dream” (Tinc un somni). Hi defensava una societat en la qual blancs i negres visquessin en pau i harmonia. La manifestació va impulsar que a l’any següent el Congrés aprovés la Llei dels Drets Civils, una llei històrica que prohibia la discriminació i la segregació racial.
El 1968, Martin Luther King va ser assassinat per un segregacionista blanc en un Motel de Memphis, ciutat a la qual es va desplaçar per donar suport a una protesta dels escombriaires negres locals. La seva mort va provocar una onada de motins en desenes de ciutats dels Estats Units. El president en aquell moment, Lyndon B. Johnson, va decretar un dia de dol nacional, el primer en honor a un afroamericà.
Rosa Parks
En la lluita per reivindicar els drets, un simple gest pot esdevenir un símbol. Així ho va creure Rosa Parks, una dona que es va convertir en una icona de la lluita contra la segregació racial al no voler cedir el seu seient a l’autobús perquè s’hi assegués una persona blanca.
L’incident va tenir lloc el 1955. En aquella època els autobusos estaven dividits amb una línia: els blancs s’asseien davant i els negres havien de seure a la part posterior. Parks es va asseure en un seient del mig, que podien fer servir els negres però que havien de cedir als blancs si l’autobús s’omplia. Quan això va passar, el conductor va requerir a Rosa Parks i a tres altres persones negres que havien de cedir els seus seients als passatgers blancs que acabaven de pujar. Els altres van cedir, però ella es va negar.
Rosa Parks va acabar detinguda i va passar la nit al calabós, encara que va quedar en llibertat l’endemà. En aquell moment encara no sabia que el seu gest acabaria convertint-se en un exemple de lluita pacífica entre els moviments que reclamaven la fi de la segregació.
Malcolm X
Un altre destacat protagonista dels moviments en defensa dels drets dels negres entre els anys 60 i 70 va ser El-Hajj Malik El-Shabazz, més conegut com a Malcolm X o Malcom Little.
Va ser un orador i un ferm activista a favor dels drets dels afroamericans, encara que molts el van acusar de racista i violent per la duresa dels seus discursos i dels seus comentaris contraris als blancs.
Després d’una joventut complicada, va estar un temps a la presó per un robatori amb violència i allà va reprendre el seu interès pels estudis, la política i la filosofia. Destacat orador, es va convertir en portaveu de la Nació de l’Islam, una organització principalment religiosa que va aconseguir recaptar molt de suport gràcies a la seva intel·ligència i a la seva habilitat per al debat que captivava als oients.
El seu activisme pur i dur va contribuir al naixement de moviments com el Black Power, les Panteres Negres, que estaven a favor d’utilitzar la violència per defensar els seus interessos.
El 1964 va abandonar La Nació de l’Islam per tensions amb el seu líder i els recels que Malcolm X generava pel protagonisme que tenia en els mitjans de comunicació. Després de la seva sortida, va fundar la seva pròpia agrupació islamista, la Muslim Mosque, Inc. Va ser assassinat un any més tard per tres membres de La Nació de l’Islam.
Tommie Smith i John Carlos
Una de les imatges més representatives de la lluita pels drets dels afroamericans és la de dos atletes negres, pujats damunt d’un podi amb el puny alçat embolicat en un guant negre.
Ells són Tommie Smith i John Carlos, dos atletes nord-americans que es van alçar amb la medalla d’or i de bronze en la cursa dels 200 metres en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968.
La imatge va ocupar portades de diaris a tot el món i es va convertir en una icona de protestes pels drets civils dels negres. El gest, ara recordat com una fita, va estar ple de polèmica, i van sortir escridassats de l’estadi.
“Si guanyo sóc nord-americà. Si perdo, un negre nord-americà“, va resumir Tommie Smith després de les crítiques rebudes pel gest. “Si faig una cosa dolenta, llavors diran que sóc un negre. Som negres i n’estem orgullosos“, va resumir l’atleta.
El Comitè Olímpic els va recriminar el gest perquè va considerar que la reivindicació no havia de formar part dels Jocs Olímpics. En va ordenar la seva suspensió i expulsió, cosa a la qual Mèxic es va negar.
Thurgood Marshall
Thurgood Marshall va ser el primer afroamericà a ser escollit com a jutge de la Cort Suprema dels Estats Units, un càrrec que va ocupar durant 24 anys.
Encara que segurament és una de les figures menys conegudes en els moviments en defensa dels drets dels afroamericans, va tenir un paper decisiu. Com jutge del Suprem va signar una sentència històrica en laqual declarava que les lleis que establien escoles separades per a estudiants negres i blancs negaven la igualtat d’oportunitats educatives.
Amb aquesta sentència, dictada el maig de 1954, es va obrir el camí per acabar amb la segregació racial a les escoles nord-americanes, un pas més en la defensa dels drets civils dels afroamericans.
Barack Obama
Una de les fites recents de la lluita contra la segregació als Estats Units va ser aconseguir que un afroamericà s’assegués al despatx oval, el despatx del president dels Estats Units. El 2009, després de guanyar les eleccions a la presidència, Barack Obama es va convertir en el primer president negre de país.
El seu mandat va estar marcatge per les reformes econòmiques en plena crisi i també per l’intent d’impulsar polítiques socials com l’assistència sanitària universal.
L’any 2019 va rebre el premi Nobel de la Pau. Es va argumentar que el premi anava dirigit al mandatari pels seus “esforços a l’hora d’enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre persones”. El comitè esperava que, amb el premi, el seu mandat marcaria un abans i un després en el país i es durien a terme polítiques més pacifistes i progressistes.
Però segons va explicar un dels integrants del jurat que atorga els premis, Geir Lundestad, tenia dubtes sobre lliurar-li el premi i va concloure que la presidència d’Obama no havia tingut l’impacte que s’esperava.
Alicia Garza, Opal Tometi i Patrisse Cullors
Les activistes Alicia Garza, Opal Tometi i Patrisse Cullors van ser les creadores i impulsores del hashtag #BlackLivesMatter (Les vides dels negres importen, en català) a les xarxes socials.
L’acció es va originar el 2013, després que George Zimmerman quedés absolt de l’assassinat d’un adolescent negre, Trayvon Martin. L’any 2012, Zimmerman va disparar a Martin, que anava desarmat.
Des de llavors, la frase s’ha convertit en un himne que s’ha pogut veure en protestes contra el racisme d’arreu del món.
Cada dia seleccionem una notícia, n’expliquem el context i dissenyem materials perquè estudiants de tot el món puguin llegir, debatre i opinar sobre l’actualitat a classe. Subscriu-t’hi!
