Les dues jugadores de la selecció espanyola femenina de waterpolo expliquen la seva trajectòria
La selecció espanyola femenina de waterpolo es va proclamar campiona mundial i europea, a més de subcampiona olímpica, entre 2012 i 2014. Aquest any, la capitana Pili Peña i Bea Ortiz, màxima golejadora de l’equip, es van proclamar Campiones d’Europa.
Creixen Report – Quan vau començar a jugar a waterpolo? Per què?
Bea Ortiz: Jo vaig començar a jugar més o menys quan tenia nou anys. Vaig començar fent waterpolo, natació i un altre esport que no estava relacionat amb l’aigua, però a aquesta edat em vaig centrar només en el waterpolo, i ho he fet fins ara que tinc 24 anys.
Pili Peña: Jo vaig començar natació amb 11 anys, i el waterpolo el vaig començar molt més tard, sobre els 13 anys. En realitat vaig començar a fer natació perquè tenia un problema d’esquena, però al final em va cridar molt més l’atenció fer un esport en equip i vaig passar al waterpolo.
CR: Quin va ser el primer equip en què vau jugar?
B.O: Jo he jugat tota la meva vida al Club Natació Rubí, però fa 4 anys em va fitxar el Club Natació Sabadell, en el qual vaig estar durant 3 anys. Actualment, i des d’aquesta temporada, estic al Club Natació Terrassa.
P.P: Jo vaig començar al Club Natació Ondarreta Alcorcón, que és de Madrid, i vaig estar fins als 23 anys, que va ser quan em vaig traslladar a Barcelona. Aquí he estat 8 anys al Club Natació Sabadell, l’any anterior vaig estar al Sant Andreu, i aquest any estic al Club Natació Terrassa.
CR: Quan vau formar part de la selecció espanyola? Qui i com us ho van comunicar?
B.O: Vaig començar entrenant amb la selecció espanyola, que no competint, el 2012, però no va ser fins al 2016 que vaig entrar dins d’una convocatòria oficial, i el mateix seleccionador i entrenador actual, Miki Oka, m’ho va comunicar cara a cara.
PP: En el meu cas, vaig començar amb les categories inferiors, i recordo que el meu primer estiu amb la selecció absoluta va ser el 2004, i m’ho va comunicar l’entrenadora en aquell temps, Mar Sanromà.
CR: Què significa per a tu, Pili, ser capitana de la selecció espanyola?
PP: Bé és una responsabilitat que crec que amb l’experiència que tinc i la veterania, al final és una forma més fàcil de poder ajudar, no? Ajudar a que hi hagi aquesta connexió amb l’entrenador, amb les jugadores i sobretot donar exemple a les jugadores i transmetre’ls tot el que jo he après durant tots aquests anys.
CR: I per a tu Bea, què va significar ser reconeguda com la tercera millor jugadora d’Europa de l’2019?
BO: La veritat és que va ser un orgull, no només per a mi individualment, sinó també per a l’equip, perquè va ser un premi que vaig aconseguir gràcies, no només a l’equip, sinó també a l’staff i a tota la gent que està amb nosaltres dia a dia . També va suposar un pas més per anar agafant força de cara als campionats que ens quedaven, sabent que si fem bé les coses podem aconseguir el que vulguem.
CR: Què és el que més us agrada de jugar a Waterpolo?
P.P: M’agrada que sigui un esport d’equip en el qual t’ho passes molt bé entrenant. A més, el sacrifici que li dediques és molt més suportable si tens algú a la banda. Per contra, en un esport molt més individual com la natació, has d’estar més temps nedant tu sola i portant aquest pes psicològic. En canvi, el waterpolo et permet poder compartir-ho amb una companya. Penso que això és molt més bonic, i és el que més m’agrada de l’esport en general i del waterpolo en particular.
B.O: Coincideixo a el cent per cent amb Pili, ja que jo vaig fer esports individuals abans de començar amb waterpolo, com la gimnàstica i la natació, i no té res a veure el waterpolo amb els altres esports.
CR: Què vau sentir en el vostre primer partit amb la selecció espanyola? I en les olimpíades?
B.O: Recordo que el meu primer partit amb la selecció espanyola jo era bastant petita. Va ser contra Rússia, i estava molt nerviosa. No volia fer res malament. I l’any que vam anar a les olimpíades, tant per a mi com també per a tots els esportistes, sentim que era una de les competicions més importants per a una esportista. Sents que estàs complint un somni i vols que tot surti bé, i que surti de la millor manera possible. Així que, en aquest aspecte, els nervis mai te’ls treus.
P.P: Jo recordo el primer partit, de l’arribada als Jocs Olímpics de Londres. Un cop vam arribar a la piscina, l’entrenador no ens va fer un escalfament normal, sinó que ens va fer visualitzar com seria el partit abans de jugar-lo.
També ens va fer fer tot el recorregut per sortir a la zona de presentació, imaginar de debò, visualitzant la graderia plena, com ens presentaven, com començàvem el partit, com xiulava l’àrbitre… La veritat és que ens va ajudar moltíssim perquè així, quan arrenca el partit, és una cosa que no et ve de nou i que et posa menys nerviosa.
També recordo estar durant tota l’olimpíada amb la boca oberta sense poder tancar-la de l’emoció que sentia, i de l’increïble que és el poder compartir l’experiència amb les altres esportistes.
CR: Quant de temps entreneu tant al club com a la selecció? Creieu que tot l’esforç i dedicació val la pena?
B.O: Bé, crec que és una pregunta per a les dues, perquè les dues vam jugar en el mateix equip. Al club fem quatre hores diàries, dues al matí i dues a la tarda. I amb la selecció, és una mica més dur: fem unes tres hores pels matins i dues o tres hores a la tarda aproximadament. I l’esforç? Crec que al final tot esforç té la seva recompensa. Per molt que hi hagi entrenaments durs i moments complicats, al final tot paga la pena.
CR: Per vosaltres quina és la millor part de competir?
B.O: El fet de veure que l’esforç dóna els seus fruits i que els comparteixes en equip.
P.P: El que m’agrada de competir és que, un cop has fet tots els “deures”, saps que el partit tot et sortirà bé perquè ja ho has entrenat, i llavors això és el millor de competir. En aquest moment et deixes anar, i t’adones que només hi ets per gaudir i fer les coses que toquen i que et diu l’entrenador, que amb la seva visió des de fora et pot ajudar a jugar millor.
CR: Què creieu que l’esport us aporta a la vostra vida personal? Creieu que us fa millors persones?
B.O: La majoria d’esports, o per no dir tots, crec que t’ensenyen molts valors a nivell d’esportista i en la teva vida personal. Crec que t’ensenya a valorar moltes coses de la vida i seguirà creixent d’una manera diferent a gent que no té l’esport en la seva vida. I per què? Bàsicament per l’anteriorment esmentat, crec que t’ensenyen molts valors, t’ensenyen moltes coses i a valorar-ho tot bastant més.
P.P: T’ensenya a tenir una disciplina en el teu dia a dia, amb les teves companyes, amb tu mateixa i amb responsabilitat. I això crec que és la base de la meva vida diària, perquè segons la meva manera de pensar i de veure les coses, tot s’aconsegueix mitjançant esforç i treball. Aquesta disciplina és el que he après de l’esport, igual que altres valors com el companyerisme, el poder ajudar, el rebre aquesta ajuda, etc.
CR: No sé com porteu el tema d’estudis o feina, però és difícil compaginar estudis, feina i waterpolo?
P.P: Crec que és molt important fer les dues coses, sobretot per fer alguna cosa a part del waterpolo i desconnectar d’aquest. Recordo una vegada que li vaig demanar al meu entrenador quedar-me a casa per fer els deures i ell em va deixar. Però sabeu això que comences a berenar mentre veus la tele, t’entretens, i quan t’adones no havia fet res, i penses en la pèrdua de temps per ni haver entrenat ni haver fet els deures. Així que crec que és molt important poder i saber compaginar les dues coses.
CR: Què li diríeu a les nenes d’aquest país que vulguin entrar en el món esportiu?
Que treballin molt, que tot sacrifici té la seva recompensa, i que sempre lluitin per el que vulguin, sense que ningú els digui què poden o no fer.
Article redactat per estudiants d’ESO i redactors del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
