Els símptomes de l’autisme poden afectar la capacitat de comunicar-se i relacionar-se amb altres persones, a més de produir patrons o conductes repetitius
L’autisme és un trastorn que condiciona la capacitat de les persones per comunicar-se i interactuar amb els altres. En termes mèdics, aquesta condició es coneix com a Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i té un origen genètic i neurobiològic, és a dir, que és provocat per una sèrie d’alteracions al cervell i a les connexions neuronals.
Els símptomes del TEA produeixen dificultats en la comunicació i la interacció social, a més de provocar patrons repetitius en comportaments, interessos o activitats. Així i tot, cada cas d’autisme és diferent i pot requerir diferents tipus de suport. Per això convé no generalitzar ni crear estereotips sobre aquestes persones.
Els símptomes de l’autisme apareixen durant la infància i duren tota la vida. En aquest sentit, la detecció precoç pot ajudar a tractar aquests símptomes i millorar la qualitat de vida de les persones autistes. Es calcula que 1 de cada 100 nens té autisme, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Aquesta proporció, però, varia molt a cada territori. Per exemple, als Estats Units, la prevalença de l’autisme és d’1 infant per cada 54. Això es deu al fet que els països i regions més rics tenen més recursos per destinar a la investigació mèdica i fer un seguiment dels casos d’autisme; en canvi, als països en desenvolupament el més probable és que molts dels casos d’autisme estiguin sense diagnosticar.
Estudis sobre l’autisme
El psiquiatre austríac Leo Kanner (1894-1981) va ser un dels primers especialistes mèdics que va escriure sobre els problemes psiquiàtrics en la infància. El 1943 va publicar l’article Trastorns autistes del contacte afectiu, en què descrivia el trastorn autista com una “falta de contacte amb les persones, abstracció i solitud emocional”.
Abans, el 1925, la psiquiatra ucraïnesa Grunya Sukhareva va publicar un estudi sobre 6 nens els símptomes dels quals coincidien amb els que avui descriuen l’autisme. Sukhareva va anomenar aquest trastorn “psicopatia esquizoide”, però el va desvincular de l’esquizofrènia, una malaltia mental greu.
El 1944, el pediatre austríac Hans Asperger (1906-1980) va publicar els seus primers estudis amb nens autistes. Asperger va descriure uns símptomes similars als que havia observat Leo Kanner i va ressaltar la capacitat d’aquests infants per parlar sobre els temes que els interessaven amb gran detall. El seu nom va acabar descrivint un dels trastorns més estudiats de l’espectre autista: la síndrome d’Asperger.
La psicòloga alemanya Uta Frith va descobrir els treballs d’Asperger i els va traduir de l’alemany a l’anglès al principi de la dècada de 1980, cosa que va servir per impulsar l’estudi científic d’aquests trastorns. Així va ser com la psiquiatra britànica Lorna Wing, que tenia una filla autista, va desenvolupar el concepte de l’“espectre autista”, que engloba els diferents graus i símptomes d’autisme.
Els símptomes de l’autisme
Les persones amb trastorns de l’espectre autista tenen dificultats per interpretar el llenguatge figuratiu, però també els gestos o el to de veu. Hi ha persones que experimenten limitacions en la parla, mentre que n’hi ha d’altres que, encara que tinguin bones habilitats lingüístiques, els costa entendre el sarcasme o la ironia, per exemple.
A l’hora de relacionar-se, les persones amb autisme solen tenir dificultats per comprendre els sentiments dels altres i fins i tot per expressar les pròpies emocions. Això fa que, de vegades, puguin semblar insensibles o bé que cerquin restar totes soles quan estan amb molta gent.
La rutina és un concepte destacat entre les persones amb autisme. Per exemple, prefereixen anar sempre pel mateix camí o menjar els mateixos aliments per esmorzar perquè així s’asseguren el que s’esdevindrà. El canvi de rutina pot arribar a ser angoixant per a ells i provocar-los ansietat, per això algunes persones amb autisme compleixen les regles sense excepcions.
Algunes persones amb autisme fan moviments de manera repetitiva, com agitar les mans, bressolar-se o obrir i tancar una porta. A algunes els resulta agradable i d’altres ho fan perquè els ajuda a calmar-se quan estan estressades.
Altres símptomes estan relacionats amb la sensorialitat: les persones amb autisme poden tenir una sensibilitat o bé excessiva o bé insuficient als sons, el tacte, les olors o la llum. Situacions com una sala amb una llum brillant o un restaurant amb música de fons els poden causar ansietat. De la mateixa manera, poden ser menys sensibles a determinats estímuls, com el dolor, la temperatura…
És important destacar que existeixen tants autismes com persones amb autisme. L’espectre és molt variat: hi ha persones que tenen una discapacitat intel·lectual associada i no tenen capacitat de llenguatge, mentre que n’hi ha d’altres que tenen llenguatge i poden dur una vida regida pels estàndards, però tindran dificultats a l’hora de relacionar-se. Totes i cadascuna de les persones amb autisme mereixen respecte, i suport quan faci falta i en la mesura necessària.
Autisme: condició o trastorn?
No existeix un consens sobre la definició de l’espectre autista, els seus símptomes o els trastorns en què es divideix. Segons l’Organització Mundial de la Salut es tracta d’un grup d’afeccions molt diverses que poden variar i evolucionar amb el temps. Algunes persones amb autisme poden viure de manera independent, mentre que n’hi ha d’altres que requereixen suport i atenció constants durant tota la vida.
La comunitat mèdica i científica estudia els símptomes de l’autisme i les seves possibles causes neurològiques i genètiques per entendre com funciona i trobar-hi un tractament adequat. No obstant això, des d’una perspectiva social, l’autisme no es considera un trastorn mèdic sinó una condició que fa que algunes persones tinguin característiques diferents, com tothom.
En aquest context sorgeix la neurodiversitat, un moviment que rebutja la idea de l’autisme com a trastorn i que el considera senzillament una diferència neurològica. El col·lectiu neurodivergent inclou les persones amb TEA, però també les persones amb dislèxia, amb dèficit d’atenció o amb hiperactivitat, entre altres.
El moviment de la neurodiversitat reclama que les persones autistes haurien de rebre un tracte igualitari per part de la societat, amb igualtat d’oportunitats. En aquest sentit, no és pas la persona amb autisme qui cal que s’adapti al cent per cent, sinó que cal que la societat faci un esforç conjunt per garantir tots els drets i suports que la persona mereix per tenir una bona qualitat de vida.
