L’actriu Sílvia Sopale fa una denuncia antiracista a través de l’obra Pareu de parar-me on defensa també el teatre com una eina de transformació social
Sílvia Albert Sopale, és l’única actriu de l’obra Parau de parar-me de la qual també és codirectora. Utilitza l’escriptura teatral com una eina de denúncia, majoritàriament antiracista. Sopale fa teatre des de la primària, quan va començar-ho com una extraescolar, i s’hi ha acabar dedicant després d’estudiar teatre a l’Institut del Teatre de Múrcia. Quan es va quedar embarassada, va trobar un moviment per part de gent afrodescendent i va decidir que també volia formar-ne part.
El passat 19 d’octubre, l’alumnat de 1r de Batxillerat de l’Alzina va assistir a la representació de l’obra de teatre «Pareu de parar-me», de la companyia No es país para negras, al Centre cívic Can Clariana Cultural i va poder entrevistar a Sopare.
Com se’t va acudir fer aquesta obra de teatre?
Aquesta peça és un encàrrec de SOS Racisme, que me la va demanar per poder portar als instituts i als espais on hi hagi joves la denúncia del racisme policial. Aquesta peça forma part de la campanya «Pareu de parar-me», que porta ja tres anys en marxa amb l’objectiu de posar llum sobre les identificacions policials per perfil ètnic, i dins de la campanya van decidir que era una bona idea fer una obra teatral al respecte.
Quant de temps fa que s’interpreta aquesta obra? Quina acollida està tenint?
Aquesta obra l’estem fent des del desembre de l’any passat. Estem tenint diferents acollides, però la resposta sempre és bona perquè no es parla gaire del tema. A més, està interpretada per una dona negra, i tot això sempre suma punts.
L’obra està dirigida només cap a un públic adolescent o també té intenció d’arribar al públic adult?
De fet tenim dues propostes, una per al públic adolescent i una altra diferent per al públic adult. La diferència és que a l’adolescent, si li agrada, li agrada i si no li agrada, no li agrada, i si han de comentar, comenten. Això, a l’hora d’interpretar, és una cosa molt bona perquè pots escoltar i saber què està passant. És com un pacte teatral. En canvi, el públic adult és molt seriós i no comenta gaire.
Més enllà de l’obra en si, a Pareu de parar-me hi ha un espai per intercanviar opinions amb el públic. Per què has decidit utilitzar el format de teatre-fòrum en aquesta obra?
Més que teatre-fòrum, en aquest espectacle el que fem és posar dins de la peça alguns espais de conversa perquè la gent intervingui en lloc de fer-ho al final de tot, com en una altra obra nostra (No es país para negras, que dona nom a la companyia). No m’agrada molt la idea de deixar-ho per l’últim perquè, d’alguna manera, així és una mica com passa a la vida, no? Fem unes parades, continuem, agafem ritme, després tornem a parar, i la idea era que el públic fos part de la peça com si formés part de la seva vida, que s’activin, que no només pensin que són espectadors sinó que qualsevol pot ser el moment per estar activats i activades.
La idea era que el públic fos part de la peça com si formés part de la seva vida, que s’activin
Les teves obres tenen diferents reaccions en el públic de pell blanca o de pell fosca?
Aquesta pregunta l’hauríem de replantejar (pel que fa als termes utilitzats) perquè, quan us referiu a «pell fosca», voleu dir persones negres o persones marrons o què? Per això seria millor fer servir les expressions «persones blanques» i «persones negres» o «persones racialitzades».
Pel que fa a la qüestió, la diferència entre un públic i un altre és important perquè tenim a la gent blanca, que quan veu les peces se sent molt atacada o avergonyida perquè es reconeix en moltes de les coses que estem dient i això pot ser una cosa bona o una cosa dolenta, i també hi ha altres vegades en què no tenen gens d’interès perquè pensen que això és molt pamfletari. Després, les persones afrodescendents, les persones racialitzades, senten que s’està parlant d’elles i això és una cosa que normalment no passa al teatre i per això la gent racialitzada se sent molt agraïda. Al final l’obra és una eina i el que fa la gent en sortir és entaular converses sobre temes que potser no són tan fàcils de portar en una conversa, però així se senten molt reforçats o reforçades.
Sempre has escrit o interpretat obres de denúncia antiracistes?
La veritat és que si, tots els textos que he escrit a la meva vida sempre han sigut de denúncia, pel meu caràcter. Quan era més jove em costava més dir les coses que em molestaven i n’hi havia moltes, així que vaig començar a escriure-les. Després, quan he fet teatre amb altres companyies, he fet el que em deien, però quan es tracta de mi, de les meves peces, totes tenen un missatge antiracista perquè això és una cosa que m’afecta cada dia.
L’obra és una eina que fa que la gent en sortir entauli converses sobre temes que potser no són tan fàcils de portar
Quines diferències hi ha entre l’obra que hem vist avui i les altres que has fet com Blackface y otras vergüenzas i No es país para negras?
Una de les diferències principals és que Pareu de parar-me és un encàrrec, i jo no havia fet mai un encàrrec. També la proposta en escena és bastant diferent. A més, hi ha una diferència en el que seria l’equip, ja que el d’aquesta obra és més gran.
A més del teatre, has fet cine o televisió?
He fet alguna coseta decine i alguna de televisió, però m’hi nego bastant perquè les coses que m’arriben són molt racistes i no m’interessen, llavors no les agafo. Com que puc escollir, prefereixo fer teatre.
L’àmbit acadèmic hauria de reflexionar sobre el seu propi racisme les històries que s’estàn explicanT els llibres de text
Al llarg de la teva carrera t’has trobat amb situacions racistes? Quines?
Cada dia. Des de textos de cinema que ja estan escrits amb una mirada racista, fins a comentaris de locutors, directors, tècnics de teatre…, sobretot dels pobles d’una Espanya més profunda.
Què creus que es pot fer des de l’àmbit acadèmic i educatiu per canviar els pensaments i comportaments racistes de la gent?
L’àmbit acadèmic hauria de reflexionar sobre el seu propi racisme i sobre les històries nque s’estan explicant els llibres de text. Hi ha una invisibilitat de les persones racialitzades i molt colonialisme. Si comencem fent autocrítica, des d’allà es poden fer canvis, però el primer és mirar cap a casa.
Has rebut missatges d’odi per fer aquest tipus d’obres?
Si, algun. Bé, vaig rebre una carta, ara que ja gairebé ningú n’escriu, d’una dona. Ja no sé si era d’odi o d’amor perquè gastar aquest temps en escriure una carta i enviar-la a mi em va semblar molt maco, malgrat el que em deia. I després alguna persona per Instagram i per Facebook, però res, jo dono a bloquejar i ja està.
Per acabar, ens podries explicar si tens en ment algun nou projecte o si fins i tot l’estàs començant ja a preparar?
Doncs si, tinc en ment un nou projecte perquè estem obrint una nova sala de teatre al barri de Sants per creadors i creadores afrodescendents. A més, pel proper espectacle m’agradaria preparar una peça amb dos o tres actors i actrius més, ja que normalment treballo sola a l’escenari i ja me n’estic cansant.
Article escrit per Laia Martínez i Mariona Herrero de la revista Alzina Report que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
