L’aclamada sèrie de Netflix té enfrontats espectadors i crítics posant sobre la taula la qüestió de la manca d’equitat entre classes socials
Encara que 2021 hagi estat un any de recuperació després de la pandèmia, durant la qual molts projectes es van haver d’aturar o cancel·lar, ara estan tornant a engegar-se i això no ha impedit que empreses d’entreteniment i multimèdia, com Netflix i el més nou Disney+, es vegin privades de crear sèries i pel·lícules reeixides i de gran influència.
Aquest és el cas de Squid Game, o, en català, El Joc del Calamar, que ha esdevingut una de les sèries més vistes actualment de tot Netflix, amb 111 milions de reproduccions.
Squid Game, és una sèrie de televisió d’origen coreà, creada per Hwang Dong-hyuk, qui va escriure i dirigir els nou episodis que la conformen.
La sèrie gira al voltant d’un concurs en què participen 456 jugadors, tots ells amb problemes financers i grans deutes. Els participants arrisquen les seves vides amb jocs infantils, ja que si algun guanya, és premiat amb 45.600 wones; però si perden, moren.
Squid Game és, de cap a peus, una sèrie que busca ressaltar les inequitats entre les classes socials i, per tant, una crítica al sistema capitalista. És l’extrapolació d’una societat meritocràtica i competitiva, plena d’alts i baixos i sacrificis materials i morals, a un pati d’esbarjo que serveix com a escenari per a aquells més afectats per aquesta societat. Fins i tot havent-hi un gran premi, cap participant, incloent el guanyador, “guanya” com a tal.
Els actors i les actrius interpreten molt bé el seu paper, a més de la perfecció del decorat amb cada fase del concurs. Encara que la sèrie sigui ficció, els sentiments que demostren semblen reals i et donen una sensació de proximitat i de ser tu mateix qui s’està jugant la vida per guanyar el concurs.
Un dels episodis més virals de tota la sèrie és el primer, “Luz roja, luz verde”, doncs trobem imatges sobre el mateix a totes les xarxes socials, i fins i tot les persones que no han vist la sèrie saben qui és la famosa nina. L’episodi comença narrant l’arribada dels jugadors i la sorpresa que es porten en saber que poden morir en un joc tan fàcil com llum vermella, llum verda, també conegut a Catalunya per un, dos, tres, pica paret.
Personalment, ens ha semblat un dels episodis més increïbles i ben fets de tota la sèrie. El decorat, els plànols, els actors i el guió fet de tal manera que des del primer moment l’espectador queda captivat per la sèrie i amb ganes de més. No ens imaginem l’esforç i el temps que van haver de dedicar tant els actors i actrius com els productors.
La veritat és que El joc del calamar, com a sèrie, té la fórmula de l’èxit: una acció entretinguda, personatges interessants i complexos, algun toc decomèdia i la capacitat de deixar-te atrapat al seient al final de cada capítol. A més, és pot veure a través de Netflix, una empresa líder en el seu camp. No ho fa això perpetradora del sistema que intenta criticar? O se n’aprofita per fer arribar el seu missatge? És aquest debat el que té enfrontats espectadors i crítics.
Article escrit per Maria Eduarda Camargo, Emma Fernández, Claudia Sebeika i Ainhoa Lapera de la revista Dada Report que forma part del projecte Revista Escolar Digital (RED). RED és una xarxa de diaris dirigits i editats per alumnes.
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
