El tractament per prevenir el contagi de malalties comença en el laboratori i pot trigar anys a desenvolupar-se
En tota la història de la medicina hi ha dos camins que transcorren paral·lelament per evitar la mort: la cura i la prevenció. En el segon àmbit, la ciència ha dut a terme els avanços més significatius des de finals del segle XIX, quan van començar a veure la llum les primeres vacunes contra algunes de les malalties més terribles.
El primer pas el va donar Edward Jenner. Va ser la primera persona que va inventar un remei per prevenir la verola l’any 1796. Va ser després d’observar com les dones que recollien llet es contagiaven d’una mena de verola menys letal i que gràcies a això evitaven contreure el virus que s’estava expandint per Europa.
“Vacuna” viene del latín “vacca” (vaca). Edward Jenner, el descubridor de la vacuna contra la viruela, descubrió que el virus en las vacas era mucho más débil que en los humanos y si ya se habían contagiado por ellas, se inmunizaban. Así dio con la vacuna. pic.twitter.com/79GQl2VxA6
— RelatandoHistoria (@relatandohisto1) September 19, 2019
Malalties com el còlera, la ràbia, la diftèria o la pesta, han sigut erradicades o han reduït la seva expansió al mínim gràcies a la vacunació. Avui dia, la comunitat científica treballa per sumar el coronavirus a la llarga llista de malalties que es poden prevenir mitjançant la vacuna.
Una vacuna és una barreja preparada en un laboratori que té com a objectiu que una persona generi immunitat contra una malaltia concreta. Normalment, la vacuna conté una part controlada del virus debilitat o desactivat, provocant que les defenses del mateix cos generin anticossos contra la malaltia.
Els anticossos són proteïnes que treballen pel sistema immune, encarregades de localitzar i neutralitzar microorganismes perjudicials per al cos, com als bacteris o els virus.
Un procés llarg i complex
Per desenvolupar una vacuna es necessita, abans que res, aïllar i identificar el patogen, un element capaç de provocar una malaltia, i determinar la millor manera d’introduir-lo una altra vegada en el cos, per a generar una bona resposta immune. A més, subratlla que la manera de mesurar si la resposta del sistema immunitari és bona, és mitjançant la producció d’anticossos capaços de neutralitzar al patogen.
Abans que la vacuna s’arribi a provar amb humans, en els coneguts com a assajos clínics, tot el treball es realitza en el laboratori. S’aïlla i estudia el patogen, desenvolupant diferents versions de la vacuna i es proven models d’animals per a determinar si són segures.
Assajos clínics en humans
Aquest procés és el mateix en la majoria de vacunes una vegada surten del laboratori: primer es prova en assajos amb animals, per comprovar que sigui segura, i després assajos clínics amb humans que, generalment, consta de tres fases.
La fase 1 testeja la vacuna en un grup petit de voluntaris sans, per tal de provar la seva seguretat i verificar que provoca una resposta immune.
En la fase 2, el procés segueix amb un grup d’un centenar de voluntaris, per tal de començar a provar la seva eficàcia i determinar la millor dosi i règim.
En la fase 3 es prova la vacuna en un grup encara més gran de persones (milers) per a testejar la seva eficàcia (és a dir, si protegeix o no de la infecció) i revisar que no tingui efectes adversos que no s’hagin detectat abans.
No obstant això, si alguna cosa no va bé, el procés pot frenar-se en sec. Si en qualsevol d’aquestes fases, preclíniques o clíniques, la vacuna no sembla ser suficientment segura o eficaç, s’atura l’assaig i es torna a començar de zero amb una altra.
Una vegada que una vacuna candidata ha superat totes aquestes fases amb èxit, ha de ser aprovada per un organisme regulador abans que es pugui utilitzar en el públic general.
10 anys per desenvolupar una vacuna
El procés per desenvolupar una vacuna és més llarg i complex del que sembla. Només un 6% de les candidates acaben essent aprovades pel seu ús públic i el procés (des de l’inici fins que s’aprovi) sol trigar uns 10 anys de mitjana”, segons detallen des de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).
A més, una vegada aprovada, encara queden dos reptes: produir-la a gran escala (generalment es necessiten instal·lacions especials per a cada vacuna), i distribuir-la perquè arribi a les persones que la necessiten.
La vacuna contra la COVID-19
Després de la pandèmia mundial d’aquest nou coronavirus, els laboratoris s’afanyen per intentar trobar una vacuna que pugui frenar el contagi de la COVID-19.
El procés que normalment triga 10 anys s’està intentant reduir a 12 o 18 mesos, segons ISGlobal. Des de l’entitat s’emfatitza la importància de ser rigorós en tot aquest procés per tal que no es prenguin dreceres en allò que es refereix a la seguretat de la vacuna o vacunes candidates.
El novembre de 2020 es van anunciar resultats prometedors d’algunes vacunes contra la Covid-19. Per poder agilitzar el procés, els investigadors van dur a terme algunes de les fases de desenvolupament de les vacunes de forma paral·lela, per escurçar temps.
Ja al desembre de el mateix any es va començar la campanya de vacunació a diversos països d’el món, com els Estats Units, el Regne Unit i alguns països d’Europa.
Fonts: Adelaida Sarukhan, redactora científica de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal)
Junior Report dissenya unitats didàctiques per llegir i treballar l’actualitat a l’aula.
1- Si vols treballar aquest tema a classe, descarrega la UNITAT DIDÀCTICA INFORMATIVA sobre el CORONAVIRUS.
2- Si vols llegir altres articles sobre el tema, consulta’ls aquí: ESPECIAL CORONAVIRUS.
3- Si vols treballar altres temes d’actualitat, consulta les nostres UNITATS DIDÀCTIQUES.
