Parlem amb dos migrants, un procedent d’Espanya i l’altre del Senegal, per saber com van viure la seva travesia
Per Khadija Ftah Ftah
Al món hi ha més de 272 milions de migrants, segons dades de 2019 de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Constitueixen el 3,5% de la població global.
Cada persona deixa el seu país per raons molt diferents. Algunes ho fan perquè la seva vida corre perill o perquè volen buscar un futur millor, mentre que altres es traslladen per feina, per família o simplement perquè volen.
Per entendre millor aquestes motivacions, hem parlat amb dos migrants originaris de dos continents diferents, les històries dels quals no s’assemblen en res. Per poder veure les rutes, fes clic al text ‘Show Map‘ de cada mapa.
Del Senegal a Espanya
Bombo Ndir és una dona senegalesa, activista i educadora social. Va deixar el Senegal el 1998 per buscar un futur millor a Europa. Quan va marxar, era mare de cinc fills i estava embarassada del sisè. Ens explica en primera persona el seu viatge.
Inici de la ruta: Senegal
Em dic Bmbo Ndir. Al Senegal donava formació a un grup de dones. Vaig emprendre el meu viatge perquè volia tenir el control de la meva vida.
Vaig començar a planejar el viatge quan em vaig divorciar i el meu exmarit em va fer fora de casa. No tenia on anar. Va ser llavors quan vaig decidir migrar per poder treballar i tenir una casa. En el mateix moment en el qual vaig decidir migrar els vaig dir als meus fills que no pensava tornar.
Portugal
Primer vaig arribar a Portugal. Tenia intenció d’anar a França després, però una amiga em va dir que el meu exmarit tenia influència política a França i que potser podria localitzar-me.
Ella se n’anava a Granada, i em va aconsellar que anés a Espanya amb ella. Pensava que, com els espanyols havien passat per una guerra civil, una dictadura i fams, entendrien la meva difícil situació.
Barcelona
Quan vaig arribar a Barcelona, no coneixia a ningú. Només tenia la direcció del senyor que s’havia ofert a acollir-me, que vivia a Sant Feliu de Codines.
Quan vaig arribar, el senyor que havia d’acollir-me es va espantar quan va veure el meu embaràs avançat. Va proposar portar-me a Granollers amb una altra família perquè allà hi havia un hospital a prop i podrien cuidar millor de mi.
Granollers
Durant la meva primera visita a un hospital europeu vaig patir racisme i encara penso en això. Quan la infermera de l’hospital de Granollers em va dir que anava a parir, jo no estava preparada.
Només havia tingut una visita de control i no sabia que ja havia arribat el moment. No portava cap maleta per quedar-me a l’hospital.
Després del part em van pujar a una habitació en la qual hi havia una altra dona. Li vaig demanar que em deixés les seves xancletes per dutxar-me, però una infermera li va dir que ni se li ocorregués, que podria encomanar-li una malaltia com la sida.
Em vaig dutxar sense xancletes i en sortir vaig agafar un paper i vaig escriure en francès: “Penso, des de la meva ignorància africana, que la sida no es contagia ni amb sabates ni saludant a les persones“, i li vaig donar aquesta nota a la infermera.
Barcelona
Quan vaig sortir del Senegal ho vaig fer per canviar de vida, però no ho vaig deixar tot enrere: em vaig emportar la meva experiència i les meves capacitats de liderar, organitzar i formar dones, i era el que volia seguir fent.
Però quan vaig arribar aquí em vaig trobar amb una altra realitat, així que vaig optar per la primera cosa que vaig trobar. El meu primer treball va ser cuidar una dona gran que tenia Alzheimer.
Quan una persona decideix migrar sempre pensa que les coses milloraran. No obstant això, quan arribes a la destinació, et topes amb els obstacles.
Vull remarcar que he migrat sola i estant embarassada. Crec que el moviment és un dret humà, però no tothom té les mateixes facilitats. Ara m’ho pensaria molt bé abans de tornar a anar-me’n a un altre país.
D’Espanya a Egipte
Marc Almodóvar és un periodista català que va començar a estudiar àrab per curiositat. Es va mudar a Egipte l’any 2008 i va cobrir els dos primers anys de la revolució egípcia.
Va acabar tornant a Barcelona abans del cop d’estat de l’any 2013. Ens explica la seva experiència des del seu punt de vista.
Barcelona
Vaig néixer a Barcelona. Tenia curiositat per l’àrab i vaig decidir anar-me’n a viure a un país on el pogués practicar-lo. Em vaig decantar per Egipte perquè, sent periodista, vaig veure que estaven passant moltes coses i podria cobrir-les.
Me’n vaig anar amb un amic meu i ens vam reunir amb una amiga que vivia a la ciutat d’Alexandria. A través de les xarxes socials, vam conèixer la comunitat espanyola d’allà.
Marxar de la meva ciutat natal em va generar nerviosisme, però sabia que si alguna cosa anava malament, podia tornar a casa.
Egipte
Vaig arribar a Egipte sense contracte de treball, només amb els meus estalvis. És un país més barat des de la meva perspectiva europea, encara que per als locals sigui car.
Vaig treballar de tant en tant de professor de castellà, vaig gravar algun vídeo i vaig escriure algunes històries de forma puntual per tenir ingressos.
A partir del 2011 vaig començar a treballar de corresponsal cobrint les revoltes, que s’emmarcaven dins de la Primavera Àrab.
Barcelona
Vaig tornar a Barcelona just abans del cop d’estat que va enderrocar el primer cap d’Estat egipci escollit en eleccions, Mohammad Mursi.
Segurament tornaria a migrar, perquè és una experiència vital important. Però per ara, o bé els possibles destins no em criden l’atenció o considero que no és el moment perquè no em sento preparat per tornar a estudiar un idioma de nou.
No obstant això, sóc conscient el privilegi de ser europeu i de tenir un passaport que em permet anar a molts països sense problema, a diferència d’altres migrants.
Informació elaborada amb la col·laboració del màster universitari de Periodisme i Comunicació Digital de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Junior Report impulsa una xarxa de Revistes Escolars Digitals gestionades per alumnes de secundària. Informa’t sobre el projecte aquí.
