Gràcies a eines com drons, satèl·lits, radars i superordinadors, en l’actualitat podem preveure els huracans i la seva evolució i, d’aquesta manera, predir part dels seus efectes. Tanmateix, la manca d’aquest tipus de recursos en el passat va provocar alguns dels desastres naturals més greus de la història.
El Gran Huracà (1870)
Els documents de l’època parlen d’un huracà devastador que va afectar diverses illes del Carib durant el mes d’octubre de 1870, amb vents que segurament van superar els 300km/h, segons la descripció de les destrosses.
Conegut com l’huracà San Calixto o huracà de les Antilles, aquesta tempesta va provocar més de 27.000 morts, ja que en aquella època no hi havia manera de predir les tempestes ni d’avisar la població per tal que es refugiés. Moltes de les víctimes formaven part de la tripulació de naus espanyoles, holandeses, franceses i britàniques.
Huracà Galveston (1900)
Aquest huracà va destrossar la ciutat de Galveston a Texas, Estats Units, el setembre de 1900. Encara que llavors no es disposava d’instruments per mesurar la velocitat del vent, es calcula que els vents de la tempesta van superar els 200km/h.
Gavelston està situada en una illa enganxada a la costa de Texas, a pocs metres per sobre del nivell del mar. Les onades de la tempesta eren molt més altes que algunes cases i edificis, que van acabar arrasats.
L’huracà també va destrossar totes les línies de comunicacions, per la qual cosa l’ajuda del govern va arribar tard. Es calcula que hi van morir entre 6.000 i 12.000 persones.
Huracà Camille (1969)
L’agost de 1969, aquest huracà va afectar les illes de Cuba, el golf de Mèxic i la regió on desemboca el riu Mississipí (Estats Units) amb vents de més de 300km/h.
Quatre anys abans s’havia fundat el Centre Nacional d’Huracans (NHC) dels Estats Units, dedicat a l’estudi d’aquests fenòmens. Els radars de l’NHC van permetre avisar les zones afectades perquè intentessin protegir-se abans de l’arribada de l’huracà. Tot i així, el Camille va provocar centenars de morts i pèrdues per valor de 1.400 milions de dòlars.
Precisament, aquesta tempesta tropical va donar origen a l’escala Saffir-Simpson que classifica els huracans segons la intensitat. Els autors d’aquesta classificació van ser el director del Centre Nacional d’Huracans dels Estats Units, Robert Simpson, i l’enginyer civil Herbert Saffir, que treballaven en una comissió de l’ONU dedicada a desenvolupar construccions de baix pressupost per a zones propenses a patir huracans.
Cicló Bhola (1970)
Aquest cicló es va originar a l’oceà Índic durant el mes de novembre de 1970 i va afectar la costa oriental de l’Índia i de l’actual Bangladesh. Fins avui, es considera el pitjor cicló tropical de la història.
Els vents del cicló van aconseguir la categoria 3 (fins a 210km/h), però la vertadera destrucció va ser causada per la maror ciclònica, la part del mar arrossegada per la tempesta. A causa de la falta de recursos per prevenir i donar refugi a la població, les inundacions van provocar entre 300.000 i 500.000 víctimes mortals.
Cicló de Bangladesh (1991)
Aquest cicló va arribar a la categoria 5 amb vents de fins a 260km/h. En aquesta zona de monsons, les condicions climàtiques humides i càlides van permetre que les pluges intenses es convertissin en un enorme cicló durant el mes d’abril del 1991.
Més enllà dels forts vents, el cicló va provocar una maror de 6 metres d’altura que va inundar moltes zones habitades. El balanç final va ser catastròfic per a una regió molt pobra: 138.000 morts i més de 10 milions de persones sense casa.
Huracà Mitch (1998)
Es considera el segon huracà més mortífer de la història, després del Gran Huracà de 1870. Entre els mesos d’octubre i novembre de 1998, aquesta tempesta va arribar a ratxes de vent sostingut de fins a 300 km/h i va afectar diversos països de l’Amèrica Central.
Seguint les indicacions del Centre Nacional d’Huracans dels Estats Units, 45.000 persones van ser evacuades d’Hondures, mentre que els governs dels altres països, com Belice, Mèxic o Guatemala, van activar els dispositius d’emergència.
Malauradament, la tempesta va causar grans estralls als països amb menys recursos econòmics. Les fortes precipitacions van provocar esllavissades i inundacions que van provocar vora de 20.000 víctimes entre morts i desapareguts.
Molts d’aquests països van tardar anys a recuperar les infraestructures perdudes, per la qual cosa l’huracà també té repercussions en la qualitat de vida de les generacions posteriors.
Huracà Katrina (2005)
L’huracà Katrina va afectar el sud-est dels Estats Units el mes d’agost del 2005. Els seus afectes van ser devastadors a causa de l’actitud negligent del govern, que creia que la tempesta no creixeria i no va activar els dispositius d’emergència i prevenció a temps.
La ciutat de Nova Orleans, situada per sota del nivell del mar, va quedar totalment inundada. Hi van morir més de 1.800 persones i hi va haver centenars de desapareguts.
La mala gestió del desastre natural va provocar l’escassetat d’aliments i aigua potable als supermercats, que va derivar en una onada de vandalisme a la ciutat.
Cicló Nargis (2008)
El maig del 2008, el cicló Nargis va afectar greument Myanmar, un país situat al golf de Bengala (al nord de l’oceà Índic). La tempesta es va formar en plena època de monsons: vents carregats de pluja que bufen de sud a nord.
El govern birmà, que llavors estava controlat per una junta militar, no va publicar dades oficials sobre les víctimes per no afectar la moral de la població.
A més a més, per motius polítics va impedir l’arribada d’ajuda humanitària. L’ajuda va acabar sent entregada, però molt tard, i aquest fet va provocar encara més víctimes. Es calcula que van morir més de 138.000 persones i que dos milions van quedar-se sense casa.
Informa’t de tot a Junior Report | Castellano | Català | English
