Aquesta ciència és present a la vida de les persones des que naixem, per la qual cosa és fonamental conèixer com funciona i quins agents econòmics existeixen
Alexandre Inurrieta
Economista i consultor financer, soci d”Alternativas Económicas’
L’economia és una ciència social i humana que permet entendre com es relacionen els diferents agents econòmics, no només a un país concret, sinó a nivell planetari.
Aquesta definició obliga a conèixer i estudiar cada acte que duu a terme cada agent en funció de les circumstàncies personals, socials i polítiques. Podem definir l’economia, en la seva accepció més àmplia, com una ciència social que requereix coneixements amplis de psicologia humana, sociologia, urbanisme i antropologia, juntament amb nocions jurídiques.
Un cop definida la disciplina, convé anar desxifrant els mecanismes pels quals els éssers humans es converteixen, des que naixem, en agents econòmics, amb tot allò que això comporta.
Una història cada cop més complexa
Tota la història de la humanitat està plena de fets econòmics sense que, al principi, ningú es parés a pensar que això resultaria en una ciència omnipresent i en un element bàsic de les nostres vides. Aquests fets tenen a veure sobretot amb els intercanvis de béns.
Totes les tribus i poblacions de la terra, en néixer i durant tota la vida, necessiten una sèrie de béns, i després serveis, passant dels més primaris, com a alimentació o vestit, al més sofisticat d’avui dia, com els telèfons mòbils o la subscripció a plataformes com Netflix.
Aquestes necessitats han de ser satisfetes per algú, per la qual cosa els primers termes clau que cal definir són els d’oferta i demanda. L’oferta engloba els agents econòmics que subministren els béns i serveis que necessita una societat, mentre que la demanda fa referència als agents econòmics que necessiten aquests béns i serveis per viure i, en un estadi posterior, per produir.
La importància d’aquests dos conceptes ens porta a una primera aproximació històrica, que és l’autosuficiència. És a dir: els primers pobladors s’autoabastien. L´estudi d´aquests habitants ens diu que l´oferta de productes essencials la subministrava la pròpia naturalesa.
En aquell moment, l’alimentació consistia a caçar i pescar, i per tant l’oferta i la demanda s’equilibrava, llevat que hi hagués un problema d’escassetat per causes naturals. En aquests primers estadis, com es veu, només hi ha un agent econòmic, que és l’ésser humà, que consumeix productes directament de la natura per satisfer les necessitats.
Del bescanvi als diners, l’empresa i l’Estat
El pas següent té a veure amb l’origen dels intercanvis entre agents econòmics. Ja és un pas previ a la realitat que tenim actualment. Els éssers humans intercanviaven béns en funció de les necessitats de cadascú: és el que s’anomenava bescanvi.
El desenvolupament humà i econòmic ens porta a un altre estadi, més proper a l’actual, on s’incorporen altres conceptes nous, com són la producció, l‘Estat i els diners. La producció consisteix en l’elaboració de béns a partir de primeres matèries que ofereix la natura, i entren en joc allò que coneixem com a empreses, que són les que s’encarreguen d’aquest treball. L’oferta de productes i serveis ara és realitzada per organitzacions formades per treballadors, que són consumidors.
Per tant, tenim un ecosistema format per agents econòmics, consumidors-treballadors, i productors (empreses) que s’intercanvien béns i serveis que uns ofereixen i altres demanden, i també temps de treball, que permet elaborar aquests productes.
Aquests intercanvis, una vegada superada l’època del bescanvi, van començar a produir-se utilitzant els diners, un mitjà d’intercanvi que en el seu naixement havia d’estar avalat per la tinença d’or en la mateixa quantitat. Els diners servíen per pagar la compra i el consum, i també per retribuir les persones que treballaven a les empreses productores. Això suposa que cada bé produït ara té un preu monetari. És a dir, s’expressa en unitats de la moneda utilitzada (euro, dòlar, ien, etc.).
El següent estadi de desenvolupament apareix amb l’aparició del que es coneix com a Estat, un agent econòmic més, que s’encarrega d’oferir serveis essencials per als ciutadans, com ara l’educació, la sanitat o la policia.
L’última baula del puzle té a veure amb l’aparició del que s’anomenen exportacions i importacions de béns i serveis. Això implica que els diferents països compren i venen béns i serveis a altres economies, intercanviant aquests béns i serveis per unitats monetàries (monedes). Amb això sorgeix el terme tipus de canvi: l’equivalència entre les monedes de cada país (quants euros em donen per un dòlar).
Estat o empresa: qui s’imposa?
Arribats a aquest punt, ja tenim el quadre complet del que significa la ciència econòmica. Consum, producció, empresa, Estat, moneda, exportació i importació. A partir d´aquí, s´han configurat les diferents escoles de pensament que han permès governar el món des de l’inici de l´edat moderna.
D’una banda, el comunisme, molt present a Rússia i l’Europa de l’Est i altres països satèl·lits, basava el funcionament econòmic en la idea que l’Estat era l’únic agent econòmic que produïa béns i feia servir treballadors. Tota l’economia era controlada per l’Estat.
A l’altra banda hi havia el sistema capitalista pur, l’aproximació del qual més propera són els Estats Units i alguns intents en certs països d’Amèrica Llatina. Aquest model defensa que tota l’economia ha de ser privada. És a dir, només hi ha empreses privades i consumidors, mentre que l’Estat és pràcticament inexistent.
Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) es comença a desenvolupar una tercera via intermèdia, l’anomenat Estat Social i de Dret, que aposta per un sistema híbrid entre l’Estat i l’empresa privada, afavorint que les famílies amb menys recursos puguin disposar de béns i serveis bàsics, com ara educació, sanitat, infraestructures, entre d’altres. Aquestes activitats són finançades per l’Estat mitjançant el cobrament d’impostos a consumidors i productors privats.
L’Estat Social i de Dret vol reduir la desigualtat entre agents econòmics i eliminar els efectes negatius de l’activitat productiva (com són la contaminació o el canvi climàtic). Aquesta recerca de la igualtat inclou l’equitat entre les persones, cosa que ha facilitat l’aparició del feminisme com a element bàsic de cohesió social.
