Una de las estudiants de Pineda juga a futbol i ens explica una mica sobre la seva vida i què li aporta aquest esport
Júlia Conde y Leyre Izurza
Sara Herrerías és una jove estudiant d’Hospitalet de Llobregat. Actualment está estudiant 2º de batxillerat al Col·legi Pineda. Va començar a jugar a futbol des de ben petita, i actualment està jugant al club de futbol Fontsanta-Fatjó, a Cornellà de Llobregat. Ha participat en torneigs importants com Donosti Cup, i ha guanyat alguns d’ells. Hem parlat amb ella per saber una mica més sobre la seva vida.
Què és per a tu el futbol?
El futbol per a mi, des de ben petita, ho ha estat tot. Ha estat la meva motivació, per exemple, quan era petita a nivell acadèmic no rendía gaire, em feia mandra tot. I la meva motivació era, o estudies o no fas futbol. Quan estava malament el futbol em salvava, m’evadia una mica de tot.
Com i quan vas començar a jugar a aquest esport? D’on va venir la teva motivació?
Vaig començar a jugar als 7 anys. La meva motivació doncs no sé si va ser perquè el meu pare jugava a futbol també, ell era molt bo, va estar jugant al Barça, així que no sé, potser la meva motivació va ser aquesta.
Quins objectius tens marcats per a dur a terme en la teva vida futbolística?
Realment quan era petita, el típic somni de petita, volia ser futbolista. Doncs sí, m’hauria fet il·lusió jugar-hi al Barça. Però bé, avui dia, els meus objectius són passar-m’ho bé, i si puc guanyar doncs perfecte, però ara tinc com a prioritat els estudis. Però objectius doncs guanyar i passar-m’ho bé, al final jugo a futbol per passar-m’ho bé, ho faré bé, malament, o el que sigui, però el meu objectiu és aquest.
En quina posició jugues dins del camp? T’agradaria jugar d’una altra posició?
Jugo de central, encara que també puc jugar de lateral o de pivot defensiu, pero normalment de central. Es la posició de Piqué, per qui no ho sapigui.
Qui és el teu major ídol o persona que t’hagi marcat en aquest esport?
El meu ídol des de ben petita ha sigut Sergio Ramos. Puyol també m’agradava molt, Piqué també es bon central… Pero només defenses, mai m’ha marcat ningú que no sigui defensa.
A casa meva sempre m’han donat molt suport
sara herrerías
Tens algun ritual abans de jugar un partit?
Sí, tinc moltes maníes, sóc molt maniàtica. Quan jugo un partit, he de posar la cama dreta primer. Entrar amb la cama dreta i fer dos salts. No sé, tinc aquesta manía, però si no ho faig tampoc em moro.
Tens alguna celebració en concret a l’hora de marcar gols? Els hi dediques a algú?
Saps que passa, que jo no marco gols, jo sóc més de les que defensa, no acostumo a marcar. I si marco doncs sí que ho celebro molt perquè no m’acostumo a marcar.
Com es van prendre les persones del teu entorn i la teva família, el voler dedicar-te al futbol?
Super bé. Però és depèn, perquè tinc amigues que ho han passat malament a l’hora de voler jugar, perquè els pares no concebien que una dona pogués jugar a futbol. Però la veritat que a casa meva, com el meu pare jugava a futbol, sempre m’han donat molt suport. I bé, a la meva mare potser li va costar una mica més, però no a nivell de gènere i tal, sinó perquè els findes estàs sempre embolicat amb els partits i de més. Però bé, tots s’ho han pres molt bé, he tingut força suport. Sí que és veritat, que ja no és només familiar, sinó la gent del meu voltant, recordo que al principi potser la gent em jutjava i em deia coses per jugar a futbol. Ho vaig passar una mica malament, però bé tampoc res així heavy.
Podries explicar-nos la teva trajectòria fins a acabar en el teu actual equip?
Als 7 anys vaig fichar per l’escola de l’Espanyol i vaig estar allà dos anys. Després l’Hospitalet em va voler fichar, i vaig estar allà un any. Més tard, un club una mica millor, Fontsanta-Fatjó, que es en el que estic ara, em va fichar sent aleví, és a dir, amb 12 anys. I dels 12 fins ara estic allà. I a nivell futbolístic, Fontsanta es el quart millor equip femení de Catalunya, que no està malament.
Has necessitat ajuda professional, psicòleg esportiu, en algun moment de la teva carrera esportiva?
No, la veritat que no. Fins el moment no m’ha fet falta tenir ajuda de cap psicòleg, pero sí que és veritat que en ocasions quan estàs jugant malament i no jugues molt, es fa molt difícil de portar, per què sents que no pots i es fa complicat.
Com és la sensació que et donin una beca per dedicar-te a aquest esport?
No he acceptat la beca per què m’agradaria estudiar dret pero el d’aqui a Espanya és diferent al que s’imparteix al Estats Units, que es d’on me la van oferir. Va estar bé perquè la beca era d’un 80% i per tant jo no hauria de pagar molt. Però bàsicament per aconseguir aquest tipus de reconeixement has de tenir un bon nivell d’anglès i jugar mitjanament bé al futbol. No ho trobo una sensació en concret ja que a amigues meves també els hi han oferit.
Ets conscient del boom que està tenint el fútbol femení, amb referents com l’Alexia Putellas, la Mapi León, la Aitana Bonmatí, etc?
Em sembla molt bé perqué penso que es una cosa que fa falta. Sent una mica egoista m’hauria agradat que aquest boom hagués estat potser quan jo tenia 10 anys. Per exemple, recordo un any jugant a l’espanyol, jo jugava amb nois, i un dia fent equips em van ficar en un en que eren tot nois. Un d’ells va dir “mira, una noia” d’una manera molt despectiva i personalment em va fer sentir malament. Era com que em sentia molt estranya. Per això penso que a dia d’avui ja no pasa tant, que pot ser, però que està més normalitzat i ho agraeixo de tot cor. A més a més, me n’alegro molt de que estigui havent aquest boom ara, perquè a vegades quan vaig pel carrer veig a nens jugant al futbol i cada cop s’hi sumen més nenes. Tant de bo continuï creixent el futbol femení i la gent ho començi a veure com una cosa més normal, perquè també les noies poden jugar al futbol i també mereixen ser més vistes.
Com has viscut l’evolució del futbol femení fins al dia d’avui? Et sents part d’ella?
Hagués agraït que aquesta evolució hagués passat abans perquè, com he dit no ho vaig passar bé. I no, realment no em sento part d’ella. Pensa que jo jugo al futbol a un equip de barri, que està molt bé però, no em sento en absolut part d’ella. Sí que esta bé que de vegades noies d’altres cursos et busquin per jugar al futbol amb elles i tal i compartir aquesta afició pero res més. Part d’ella són les esportistes que han arribat lluny, que han triomfat, que s’han donat a conèixer i que han donat veu.
També les noies poden jugar al futbol i també mereixen ser més vistes.
sara herrerías
Sents que la teva generació pot canviar la manera de veure el futbol femení?
Sincerament penso que sí, perquè al final cadascú pot aportar el seu granet de sorra. Tant gent que juga al futbol com gent que no, pot aportar la normalització d’aquesta disciplina. Sempre que he tingut l’oportunitat de normalitzar-lo ho he fet i estic super orgullosa de dir que jugo al futbol. Mai he amagat el meu esport i no entenc perquè ha de ser així. Conec gent que sí que ho ha fet, pero no es el meu cas, mai m’he cohit de jugar al futbol al carrer, al contrari. El que sempre he fet ha estat pasar una mica del comentaris i al final penso que cada persona que faci això aporta.
Com et veus en un futur?
En un futur em veig sent advocada. En un principi aquest any el futbol el deixaré, així que a nivell futbolístic no et puc dir gaire cosa, et mentiria. Sí que és veritat que m’agradaria continuar en aquest món. M’agradaria ser entrenadora de futbol, perquè al final es un estil de vida, l’esport, el futbol, per a mi es una estil de vida. No entenc la vida sense l’esport i vull continuar vinculada, vull continuar ajudant a la gent, sobretot a que no es sentin malament per ser dones i jugar al futbol. Perquè no és extrany, ni gens dolent, al contrari. I bé, m’agradaria continuar vinculada, no com a futbolista sino que com ha entrenadora.
Quin consell els donaries als nens i nenes que somien amb dedicar-se al futbol?
Els hi diria que no els importi el que la gent digui, o el que estigui “normalitzat”. Al igual que fa uns anys a amèrica era impensable que una persona negra s’asegui a un autobús, avui dia dona igual quin sigui el teu color de pell, doncs igual amb el futbol. Jo penso que tan de bo sigui tan normal com que avui dia un negre pugui seure a un autobús. Que sigui tan normal que doni exactament igual que siguis home, dona, o que juguis al futbol.
Que opines sobre la situació que s’està vivint actualment en la Selecció Espanyola femenina?
No estic molt informada del tema, pero si que he escoltat que algunes jugadores no estaven d’acord amb el tema entrenador. També que la RFEF no fa res al respecte, ja que si això ho diuen els homes, l’entrenador dura 2 dies i al carrer. Però al ser dones doncs potser que això si que tingui a veure amb el gènere, que no les prenen molt seriosament. Però sí que és cert que la dona no té tanta credibilitat ni veu que un home. Per això crec que aquestes coses passen per aquest motiu, com el que no hagin fet fora a l’entrenador. No ha passat perquè no tenen tanta veu, i mira, com que es pasa un mica mes del tema.
Creus que hi ha cap manera que es pugui revertir aquest estat? Penses que és podrà arribar a un enteniment amb totes dues parts?
Al final, crec que és com el que diuen, dos no es barallen si un no vol, i això és el mateix però a l’inrevés. Tant com l’entrenador i la RFEF com les noies, han de posar de part seva. Del poc que en sé estic més d’acord a les noies, pero al final si cap dels dos no ho volen arreglar, no s’arreglarà. No se si ha passat una cosa tan greu com per fer-li fora, o tan greu com per què no hagi cap enteniment entre les dues parts però, sempre es poden solucionar les coses.
