El ‘petó còsmic’ de Venus i Júpiter

Els dos planetes han entrat en conjunció i, des de la superfície de la Terra, sembla que les òrbites coincideixin i arribin a tocar-se

Els primers dies de març, a la nit, dos punts brillants ressalten en la foscor i es van apropant una mica cada dia. No són dues estrelles sinó dos planetes: Venus i Júpiter, que estan a punt d'entrar en conjunció.

La conjunció de dos astres es produeix quan, en ser observats des d'un tercer astre (en aquest cas la Terra), es troben a la mateixa longitud celeste. Això vol dir que es veuen al mateix punt del cel i sembla que coincideixin al mateix lloc, però en realitat estan separats per milions de quilòmetres.

De fet, Júpiter i Venus mai podrien arribar a xocar perquè estan a més de 600 milions de quilòmetres de distància i separats per dos planetes (la Terra i Mart). Així i tot, l'efecte òptic des de la Terra fa que sembli que estan a punt de tocar-se.

La conjunció entre Júpiter i Venus s'ha produït entre l'1 i 2 de març i ara començaran a separar-se al cel, seguint les seves òrbites celestes. Des de la perspectiva terrestre, Venus continuarà ascendint i serà l'estrella més brillant a la nit, mentre que Júpiter començarà a descendir cap a l'horitzó fins a desaparèixer de la vista.

Venus i Júpiter són els dos planetes més brillants del Sistema Solar. Després del Sol i la Lluna, Venus és l'astre més brillant que veiem des de la Terra perquè està cobert d’una capa de gasos i núvols que reflecteixen amb força la llum del Sol. D'altra banda, Júpiter és el planeta més gran del nostre sistema planetari (11 vegades la mida de la Terra): per això reflecteix la llum solar amb molta més brillantor que la resta.

Les conjuncions són fàcils de predir, ja que els científics coneixen l'òrbita dels planetes i altres astres i poden saber en quin moment coincidiran al cel. Aquest calendari astronòmic ens permet estar preparats per gaudir de fenòmens com els eclipsis, les pluges de meteorits o el pas d'un cometa brillant.

Eclipsi solar a l'abril

El 20 d'abril està previst un eclipsi solar, un fenomen que es produeix quan la Lluna es col·loca entre el Sol i la Terra: aleshores tapa la nostra visió del Sol i projecta una ombra sobre el nostre planeta. Aquesta vegada, l'eclipsi només serà visible des de l'hemisferi sud: als territoris de l’oceà Pacífic, oceà Índic, Austràlia, Sud-est Asiàtic i l'Antàrtida.

Depenent de la posició de la Lluna, els eclipsis adopten diferents formes. En un eclipsi total, la Lluna coincideix amb la circumferència del Sol i bloqueja totalment la llum solar; en un eclipsi anul·lar, la Lluna està més allunyada de la Terra, no tapa el Sol del tot i fa l'efecte de tenir un anell de llum al voltant; l'eclipsi parcial passa quan la Lluna, la Terra i el Sol no estan perfectament alineats i la Lluna només tapa una part de l'esfera solar.

En aquest cas, es produirà un eclipsi solar híbrid, que combina l'eclipsi anular i total: al principi l'eclipsi es veurà amb un anell de llum al voltant i, enmig del procés, es veurà un eclipsi total. Això passa perquè la Terra té una superfície corba, que fa que l'ombra de la Lluna no cobreixi tot el planeta.

Els eclipsis són fenòmens naturals provocats per la coincidència entre les òrbites del Sol, la Lluna i la Terra. Malgrat això, per moltes cultures de l'antiguitat eren símbols divins amb diferents significats: per als inques era un motiu de celebració, perquè suposava la trobada amorosa entre el déu Sol i la deessa Lluna; mentre que a l'antiga Babilònia es considerava un mal presagi.

Per observar un eclipsi de manera segura, és important evitar mirar al Sol sense protecció: cal portar ulleres amb alguna mena de filtre o lents especials per evitar mal a les còrnies. També és important buscar un lloc allunyat dels centres urbans, per evitar la contaminació lumínica.

Júpiter: el planeta amb més llunes

La Unió Astronòmica Internacional ha confirmat el descobriment de 12 noves llunes al voltant de Júpiter, que ja en té 92. D'aquesta manera supera Saturn, que té 83 satèl·lits, i es converteix en el planeta amb més llunes de tot el Sistema Solar.

Un equip de científics ha estat observant el planeta durant dos anys des dels telescopis de Hawaii i Xile, dos dels observatoris astronòmics més potents del món. Fins ara, aquestes llunes no s'havien detectat perquè tenen una mida molt petita, entre 1 i 3 km de diàmetre, i es creu que són fragments de llunes més grans que es van formar després de xocar amb cometes, asteroides i altres cossos celestes.

Les llunes de Júpiter es coneixen des de fa segles. La primera referència escrita és de Gan De, un astrònom xinès del segle IV a.C., que va observar una “petita estrella vermella” prop del planeta. Més de mil anys després, l’any 1610, Galileu Galilei va descriure les òrbites de les quatre llunes més grans: Cal·listo, Europa, Ganimedes i Io.

Europa és la sisena lluna més gran de Júpiter, és una mica més petita que la nostra Lluna i està recoberta d’una capa d'aigua gelada. Alguns astrònoms creuen que sota aquesta capa de gel podria haver-hi un gran oceà d'aigua en estat líquid i, en aquest sentit, potser podria ser l’escenari de vida extraterrestre. L’Agència Espacial Europea està preparant una missió espacial per explorar les llunes de Júpiter: es diu JUICE, està previst que es llanci al mes d’abril i trigarà vuit anys a arribar-hi

Treballa l'actualitat a l'aula

Aquest article inclou materials didàctics exclusius per a subscriptors. Descobreix l’activitat que et proposem avui!