La conserge de l’IE Londres parla de la seva rutina, de com és el dia a dia al centre i ens descobriex allò que més li agrada de la seva feina
Per Laura Mauleon, Scarleth Godoy, Marcos Garcia i Rut Arias de la revista IE Londres Report. Aquest article ha estat elaborat per un equip d’estudiants amb la col·laboració de periodistes de Junior Report.
La Mercè Fernández i Hernández va néixer l’any 1967, a finals de febrer, és a dir que té cinquanta-cinc anys. Ella va estudiar administració i ha treballat d’això , però fa vint-i-cinc anys que la seva feina es va enfocar en la consergeria d’aquesta escola.
- Com vas acabar sent conserge?
Sempre m’han agradat molt els nens, però normalment feia altres coses. Un dia vaig deixar tot això que estava fent i em van oferir aquesta feina, d’alguna manera es va complir aquest somni de treballar amb nens.
- Quants anys portes treballant a l’escola?
Fa 25 anys que treballo a aquesta escola, si compto bé.
- Quina és la teva rutina o les teves tasques a l’institut-escola?
Aquest any i el passat soc jo qui obre l’escola a primera hora del matí (a les 7 ja estic per aquí, 7:15 ja ho tenim tot obert). Bé, la meva tasca és estar a la recepció de conserge: obro portes, atenc telèfons, gestiono consultes dels pares, editorials, mestres, alumnes… Quan algú es fa mal, jo truco a les famílies. La meva rutina és bastant variada perquè es fan moltes coses a consergeria: controlo el manteniment (per exemple, si es fon alguna bombeta o un radiador no funciona…). I moltes altres coses.
- Algun cop has treballat a algun altre centre? Quin?
A l’escola sempre he estat de conserge, però abans d’això he estat treballant a empreses de moviment de terra (durant molt temps) i després coses diverses, però sempre tenien a veure amb l’administració.
- Quina és la teva opinió sobre el centre i els seus canvis recents?
Ha estat un canvi una mica difícil. Jo tenia el cap una mica quadrat amb el que s’estava fent fins ara i una mica he hagut de canviar l’estructura, del que era al que és ara. Crec que serà positiu perquè l’escola pública té molts recursos, però es requereix un temps, sobretot per als més veterans, per anar fent canvis. I encara que són favorables, sempre costa.
- Tens alguna anècdota que recordis especialment de tots aquests anys al centre?
N’hi ha moltes! Recordo una vegada fa molt de temps que va baixar un alumne de secundària (el seu nom era Samuel) i baixa tot encongit dient: “Mercè, tinc un problema”. I li pregunto: “Què et passa?” I ell m’ensenya: tot el pantaló trencat completament! El pobre estava angoixat, no sabia què fer i li vaig dir que li podia deixar un pantaló de xandall d’un nen supergran. Li vaig posar el pantaló gegant com vaig poder amb una corda per, mentrestant, cosir-li jo l’altre. Bé, jo de cosir no en sé, però vaig fer com vaig poder alguna cosa perquè de moment pogués tenir uns pantalons mentre venia la mare i li portés roba. Tenia una vergonya que es moria! Sempre que ens veiem, s’enrecorda i em diu: “Mercè, te’n recordes del pantaló?” Bé, com aquesta anècdota moltes d’altres. Com ara també: nens que han tingut un atac d’ansietat i no sabien què fer, d’altres que no sabien ben bé què els passava i estaven angoixats… Han passat tantes coses durant aquests anys!
- Què és el que més t’agrada d’aquest centre? Canviaries alguna cosa?
Del centre podria dir que m’agrada que les aules són molt grans, tenen molta llum (especialment totes les aules de primària). També m’agrada que hi ha molts espais amb llibertat per poder fer diferents coses. La recepció és molt gran, entre d’altres coses.
Encara que també hi ha coses a canviar, com ara que els patis siguin idealment més grans, ja que és una part on tenim una mica de carència, tot i que ja ens hem organitzat perquè els patis siguin esgraonats, perquè així els nens poden estar més amples. Realment ens agradaria tenir també un camp de futbol, una piscina… no ho sé, seria “guai”, però l’escola no dona de si pel que fa a l’espai.
- I de la teva feina, què és el que més t’agrada?
El que més m’agrada de la meva feina és el contacte amb les persones, ja siguin pares, nens o docents. Especialment amb els nens, perquè sou tots màgics, de petits una mica més i després una mica menys, però teniu altres coses.
- Com et sents en començar el curs escolar?
Al principi és bastant estressant, setembre és un mes dur, hi ha molta feina, reunions, tot és nou, fins que agafes el fil. Cal fer-se a la idea d’on està cada classe, començar a conèixer tots els alumnes nous, penseu que n’entren molts de cop… A mi m’agrada poder anomenar a cada alumne pel seu nom, i això em costa una mica, he de fer una feina per recordar tants i tants! Però un cop passat setembre, ja ho tenim tot una mica lligat i ja tot funciona correctament.
