Fer un voluntariat permet viatjar i conèixer realitats molt diferents, però sovint és una manera de fer negoci amb la pobresa i les desigualtats
Estàs pensant de fer un voluntariat aquest estiu? Viatjar a un altre país per fer de voluntari és una oportunitat per conèixer altres realitats diferents de les que ens envolten i també pot servir com a aprenentatge vital. Aquests programes, organitzats sobretot per ONG i associacions locals, busquen ajudar les comunitats que es troben en risc d’exclusió social o que viuen situacions límit. Ara bé, tots els programes de voluntariat són iguals?
Els últims anys s’ha posat de moda l’anomenat volunturisme, un tipus de voluntariat que consisteix a fer viatges breus, de poques setmanes o un mes, per dur a terme algun tipus de treball de cooperació alhora que es fa turisme al país de destinació. Aquest tipus de viatges solen estar organitzats per agències de viatges especialitzades que fan negoci amb aquests programes de voluntariat i acostumen a dissenyar itineraris ajustats als clients. El preu d’aquestes “experiències” pot costar entre 900 i milers d’euros, segons la destinació i la durada del viatge.
Es calcula que els turistes-voluntaris van gastar en aquesta mena de viatges entre 930 i 1.450 milions d’euros el 2019, segons dades del Centre per a la Promoció de les Importacions dels Països en Desenvolupament (CBI, per les sigles en anglès). Aleshores, el voluntariat va ser la principal tendència de viatge al cercador de viatges Booking.com.
El voluntari-turista sol ser un jove blanc, procedent d’un país europeu i amb recursos econòmics. Aquesta figura està en auge i obre el debat sobre la utilitat de viatjar a milers de quilòmetres per fer tasques per a les quals no s’està qualificat ni es requereix experiència prèvia. Sovint, aquest tipus d’agències de voluntariat prioritzen les necessitats dels voluntaris (allotjament, higiene, excursions…) abans que atendre els problemes reals de les comunitats d’acollida.
Els problemes dels països de l’anomenat Sud Global (on se situen la majoria de països i regions amb menys recursos) són massa complexos, històrics i culturalment específics com per canviar-los en un viatge, i requereixen personal qualificat que conegui l’entorn. Per aquest motiu, participar en un voluntariat no hauria de ser sinònim de vacances, sinó de vincular-se amb organitzacions i entitats que treballen en col·laboració amb les comunitats locals per una causa justa.
La síndrome del “salvador blanc”
La síndrome del salvador blanc és un concepte que es fa servir per descriure les persones que fan voluntariat. Es defineix com la necessitat de les persones blanques d’ajudar les que no ho són, fet que les situa en una posició de superioritat moral. Aquest concepte està lligat a l’època colonial, durant la qual els europeus tenien la missió de “civilitzar” les poblacions del continent africà.
Les persones més crítiques denuncien que els voluntariats fomenten una relació desigual en la qual les persones racialitzades no tenen veu. “Jo en sé més que tu i he vingut a salvar-te” seria el resum d’aquesta mena d’actituds.
Una de les conseqüències d’aquesta mena de voluntariats és que reforcen els estereotips sobre les poblacions locals, com passa amb la romantització de la pobresa. Frases com “no necessiten res per ser feliços” transmeten la idea que viure sense els recursos bàsics és una elecció, quan en realitat la pobresa és una vulneració dels drets humans.
D’altra banda, els voluntaris o voluntàries sovint participen en tasques de construcció o neteja d’entorns naturals com a força de treball, i això fa que es deixi de contractar personal local per fer aquestes tasques. Això es veu molt clarament en el sector de l’educació, on es prioritzen els voluntaris de parla anglesa per fer classes d’idiomes, sense tenir en compte si tenen una formació pedagògica.
De quina altra manera podem ajudar?
No cal viatjar fins a l’altra punta del món per ajudar persones en situació d’exclusió social. De fet, la pandèmia de covid-19 ha evidenciat que també existeixen desigualtats i falta d’oportunitats als països rics, i que el nostre entorn més proper pot ser el punt de partida per fer tasques de voluntariat.
Les organitzacions i entitats del tercer sector insisteixen en la importància d’establir connexions amb el teixit social del nostre barri, on també viuen persones amb necessitats materials i afectives no cobertes. Una opció podria ser col·laborar amb menjadors socials, repartint d’aliments o bé com a monitor en centres culturals per ajudar els nens i joves a fer els deures o passar el temps lliure.
Una altra opció és fer donacions econòmiques a organitzacions reconegudes que ja estan instal·lades en altres països i que treballen amb personal local que coneix bé la zona. En aquest cas, el més important és que aquestes organitzacions puguin fer un seguiment de qualitat de les actuacions que es duen a terme.
Si, tot i així, decideixes anar de voluntari a un altre país, és important reflexionar sobre els motius que et porten a fer-ho. El propòsit del viatge no pot ser només una qüestió de creixement personal o d’experiència de vida, sinó que hauria de vincular-se a millorar la vida de les comunitats de destí.
En aquest sentit, hi ha programes de voluntariat estructural, que són de llarga durada i estan integrats dins de programes més amplis de cooperació i desenvolupament. És el cas de programes com el del Servei de Voluntariat Europeu (SVE), coordinat pel Youth Solidarity Corps a través de diferents organismes i entitats d’àmbit local a Europa.
L'afany per exhibir-se a les xarxes
Qui no ha vist alguna vegada la típica imatge d'una persona blanca envoltada de nens racialitzats que somriuen? O de dones amb els fills malalts a la sala d'espera d'un hospital? A mesura que s'apropen les vacances d'estiu, aquesta mena de publicacions augmenten en les xarxes socials, que s'han convertit en el principal altaveu del volunturisme. Des de persones anònimes fins a influencers i famosos que pengen fotos i vídeos als seus perfils, o que fins i tot comercialitzen productes de la seva experiència com a voluntaris (sobretot llibres). Ara bé, també existeixen perfils a les xarxes socials que intenten contrarestar aquesta imatge estereotipada i que posen en qüestió si és ètic fotografiar menors d'edat o persones en situació de patiment o vulnerabilitat. Un exemple és el compte d'Instagram Barbie Savior [Barbie salvadora], creada per un grup de cooperants en el continent africà que, amb un to satíric i fent servir nines, reconstrueixen situacions reals protagonitzades per voluntaris.
